La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dissabte XIII de durant l'any

1ª Lectura (Gn 27,1-5.15-29): Quan Isaac s'havia fet vell i els ulls se li havien entelat tant que ja no hi veia, cridà Esaú, el seu fill gran i li digué: «Fill meu, ja sóc vell, i qualsevol dia em puc morir. Pren l'arc i les fletxes, surt a caçar, prepara el meu plat preferit i porta-me'l. Després de menjar et donaré la meva darrera benedicció». Rebeca havia sentit tot el que deia Isaac. Després Esaú se n'anà a fer el que el seu pare li demanava. Llavors Rebeca prengué els millors vestits d'Esaú que tenia a casa, els posà a Jacob, el fill petit, i li cobrí les mans i la part fina del coll amb pells de cabrit. Després li donà el plat i el pa que havia preparat.

Jacob ho portà al seu pare, i ell preguntà: «Qui ets, fill meu?». Jacob li va respondre: «Sóc Esaú, el teu hereu. He fet el que m'havies dit. Seu a taula, menja això que he caçat i després dóna'm la teva benedicció». Isaac li preguntà: «Fill meu, com és que has trobat caça tan aviat?». Ell li respon: «El Senyor, el nostre Déu, ha volgut que em sortís al pas». Isaac li diu: «Acosta't, fill meu; vull palpar si ets el meu fill Esaú». Jacob s'acostà al seu pare, ell el palpà i digué: «La veu és la de Jacob, però les mans són les d'Esaú». Trobant que tenia les mans peludes com les d'Esaú, no el va reconèixer i el va beneir. Li preguntà, doncs: «Ets el meu fill Esaú?». Ell li respongué: «Sí que el sóc».

Li diu el seu pare: «Porta això que has caçat, fill meu, i després de menjar et beneiré». Jacob li serví la caça i li omplí el vas de vi. Després de menjar i beure, el seu pare li digué: «Acosta't, fill meu, i besa'm». Quan Jacob el besà, Isaac sentí la fragància dels seus vestits i el beneí amb aquestes paraules: «Oh, l'olor del meu fill! És com l'olor d'un camp que el Senyor beneeix. Que Déu et doni la rosada del cel i la fertilitat de la terra perquè abundin el blat i el vi. Que tinguis per vassalls pobles i nacions, que vinguin a prestar-te homenatge. Sigues sobirà dels teus germans, fills de la teva mare, que tots acatin el teu govern. Maleïts els qui et maleiran, beneïts els qui et beneiran».
Salm responsorial: 134
R/. Lloeu el Senyor. Que n'és de bo!
Lloeu el nom del Senyor, lloeu-lo, servents del Senyor, vosaltres que esteu a la casa del Senyor, als atris de la casa del nostre Déu.

Lloeu-lo. Que n'és, de bo, el Senyor. Canteu al seu nom. Que n'és, d'amable. El Senyor s'escollí el poble de Jacob, els fills d'Israel, per possessió seva.

Reconec la grandesa del Senyor, el nostre Déu és més gran que tots els déus. El Senyor fa tot el que ell es proposa, al cel i a la terra, al mar i al fons dels oceans.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 10,27): Al·leluia. Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor; també jo les reconec i elles em segueixen. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 9,14-17): En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran. Ningú no posa en un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: el pedaç estiraria la roba del vestit i es faria un esquinç més gros. Tampoc no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, es farien malbé i el vi es vessaria. El vi nou s'ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi».

«Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres»

Mn. Joaquim FORTUNY i Vizcarro
(Cunit, Tarragona, Espanya)

Avui notem com amb Jesús començaren uns temps nous, una doctrina nova, ensenyada amb autoritat, i com totes les coses noves xocaven amb la praxi i l'ambient dominant. Així, a les pàgines que precedeixen l'Evangeli que estem contemplant, veiem Jesús perdonant els pecats al paralític i guarint la seva malaltia, mentre que els escribes s'escandalitzen; Jesús cridant Mateu, cobrador d'impostos i menjant amb ell i d'altres publicans i pecadors, i els fariseus “pujant per les parets”; i a l'Evangeli d'avui són els deixebles de Joan els qui s'apropen a Jesús perquè no comprenen que Ell i els seus deixebles no dejunin.

Jesús, que no deixa mai ningú sense resposta, els dirà: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). El dejuni era, i és, una praxi penitencial «que contribueix a fer-nos adquirir el domini sobre els nostres instints i la llibertat del cor» (Catecisme de l'Església, n. 2043) i a impetrar la misericòrdia divina. Però en aquells moments, la misericòrdia i l'amor infinit de Déu era enmig d'ells amb la presència de Jesús, el Verb Encarnat. Com podien dejunar? Només hi havia una actitud possible: l'alegria, el gaudir de la presència del Déu fet home. Com havien de dejunar si Jesús els havia descobert una manera nova de relacionar-se amb Déu, un esperit nou que trencava amb totes aquelles maneres antigues de fer?

Avui Jesús hi és: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20), i no hi és perquè ha tornat al Pare, i així clamem: Veniu, Senyor Jesús!.

Estem en temps d'expectació. Per això, ens convé renovar-nos cada dia amb l'esperit nou de Jesús, desprendre'ns de rutines, dejunar de tot el que impedeixi avançar vers una identificació plena amb Crist, vers la santedat. «Just és el nostre plor —el nostre dejuni— si cremem en desigs de veure'l» (Sant Agustí).

A Santa Maria li supliquem que ens atorgui les gràcies que necessitem per viure l'alegria de saber-nos fills estimats.