La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns XIV de durant l'any

1ª Lectura (Gn 28,10-22a): En aquells dies, Jacob se n'anà de Beer-Sabé cap a la ciutat d'Haran. Arribà en un indret quan s'havia post el sol, i s'hi quedà per fer-hi nit. Prengué una pedra, se la posà per capçal i dormí en aquell indret. Tot somniant, veié una escala que anava des de la terra fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven. Llavors el Senyor s'aturà prop d'ell i li digué: «Jo sóc el Senyor, Déu del teu pare Abraham i Déu d'Isaac. A tu i a la teva descendència, us donaré aquesta terra on dorms. La teva descendència serà innombrable com la pols de la terra i s'estendrà d'orient a occident, i de nord a sud. Totes les famílies del país, per beneir-se, es valdran de tu i de la teva descendència. Jo seré amb tu, et guardaré arreu on aniràs, i et faré tornar en aquest país. Mai no t'abandonaré, ni desistiré de complir el que t'he promès».

Jacob es desvetllà i digué: «El Senyor és present aquí, i jo no ho sabia». I ple de reverència exclamà: «Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel». I al matí, quan es llevà, prengué la pedra que havia posat per capçal, la dreçà com a pilar sagrat, i la consagrà ungint-la amb oli. I donà a aquell lloc el nom de Bet-El. Abans, la ciutat s'anomenava Luz. Després Jacob va fer aquesta prometença: «Si Déu m'acompanya i em guarda tot el temps que seré fora, si em dóna pa i vestit i em fa tornar en pau a casa el meu pare, el meu Déu serà el Senyor, i aquesta pedra que he dreçat com a pilar sagrat serà casa de Déu».
Salm responsorial: 90
R/. Sou el meu Déu, en qui confio.
Tu que vius a recer de l'Altíssim i passes la nit a l'ombra del Totpoderós, digues al Senyor: «Sou la muralla on m'emparo el meu Déu en qui confio».

Ell et guardarà del parany de l'ocellaire i del flagell de la pesta; t'abrigarà amb les seves plomes, trobaràs refugi sota les seves ales.

«Ja que ell s'ha fet tan meu, jo el salvaré, el protegiré perquè coneix el meu nom. Sempre que m'invoqui, l'escoltaré, estaré vora d'ell en els perills».
Versicle abans de l'Evangeli (2Tm 1,10): Al·leluia. Jesucrist, el nostre salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l'evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 9,18-26): En aquell temps, mentre Jesús els parlava, es presentà un home important, es va prosternar davant d'Ell i li digué: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà». Jesús s'aixecà i el seguí, acompanyat dels seus deixebles. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré». Jesús es girà i, en veure-la, digué: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat». I la dona quedà curada des d'aquell moment.

Quan Jesús va arribar a casa d'aquell home important i veié els flautistes i l'aldarull de la gent, va dir: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». Però ells se'n burlaven. Quan la gent va ser fora, Jesús entrà, agafà la noia per la mà, i ella va aixecar-se. I la notícia d'aquest fet s'escampà per tota aquella regió.

«La teva fe t'ha salvat»

Mn. Antoni CAROL i Hostench
(Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat!

«La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat» (Mt 9,22).

Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries preguntà a l'àngel: ‘Com puc saber que serà així?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu (...). Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» (Lc 1,19-20). I així fou.

És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills.

Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitzar amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45).