La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Diumenge XV (A) de durant l'any

1ª Lectura (Is 55,10-11): Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat».
Salm responsorial: 64
R/. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.
Vetlleu per la terra i la regueu, l'enriquiu a mans plenes. El rierol de Déu desborda d'aigua preparant els sembrats.

Fecundeu la terra amarant els seus solcs, aplanant els terrossos, ablanint-la amb els xàfecs, i beneïu el que hi germina.

Coroneu l'anyada amb l'abundor que cau del cel, la fertilitat regalima de la vostra carrossa. Aclama joiós l'herbei de l'estepa, s'engalanen els turons.

Les prades es vesteixen de ramats, les valls, cobertes de blat, aclamen joioses i canten.
2ª Lectura (Rm 8,18-23): Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l'univers creat està atent, esperant que es reveli d'una vegada la glorificació dels fills de Déu. L'univers creat s'ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l'hi ha sotmès, donant-li, però, l'esperança que un dia serà alliberat de l'esclavatge d'aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu.

Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l'Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l'hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.
Versicle abans de l'Evangeli (---): Al·leluia. La llavor és la paraula de Déu, el sembrador és Crist; tothom qui el troba viurà per sempre. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 13,1-23): Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles.

Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».

Els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això, els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren’.

»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u».

«Un sembrador va sortir a sembrar»

+ P. Jorge LORING SJ
(Cádiz, Espanya)

Avui, considerem la paràbola del sembrador. Té una força i un encís especials perquè és paraula del propi Senyor Jesús.

El missatge és clar: Déu és generós tot sembrant, però la concreció dels fruits de la seva sembra depenen també —i alhora— de la nostra lliure correspondència. Que el fruit depengui de la terra on cau és quelcom que l'experiència de tots els dies ens ho confirma. Per exemple, entre els alumnes d'un mateix col·legi i d'una mateixa classe, uns acaben amb vocació religiosa i d'altres ateus. Han escoltat el mateix, però la llavor va caure en terra distinta.

La terra bona és el nostre cor. En part és cosa de la naturalesa; però sobretot depèn de la nostra voluntat. Hi ha persones que prefereixen gaudir abans que ésser millors. En elles succeeix allò mateix de la paràbola: la mala herba (és a dir, les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses) «arriben a ofegar [la Paraula]; per això no dóna fruit» (Mt 13,22).

Però els qui, en canvi, valoren l'ésser, acollen amb amor la llavor de Déu i la fan fructificar. Tot i que per a fer-ho han de mortificar-se. Ja ho digué el Crist: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). També ens advertí el Senyor que el camí de la salvació és estret i va de pujada (cf. Mt 7,14): allò que val molt, també costa molt. Res de vàlua s'assoleix sens esforç.

El qui es deixa portar pels seus gustos tindrà el cor com una selva salvatge. Ben al contrari, els arbres fruiters que són esporgats donen millor fruit. Així, les persones santes no han tingut una vida fàcil, però han estat models per a la humanitat. «No tots estem cridats al martiri, certament, però sí a atènyer la perfecció cristiana. Però la virtut exigeix una força que (...) demana tanmateix una obra llarga i molt diligent, i que no hem d'interrompre mai, fins a morir. De manera que això pot ser anomenat com un martiri lent i continuat» (Pius XII).