La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimecres XVIII de durant l'any

1ª Lectura (Nm 13,1-2.25—14,1.26-30.34-35): En aquells dies, el Senyor digué a Moisès en el desert de Faran: «Envia uns quants homes a explorar el país de Canaan que jo dono als israelites. Escolliu per cada tribu un d'entre els principals». Al cap de quaranta dies aquells homes tornaren d'explorar el país, i anaren a Cadés, al desert de Faran, a trobar Moisès i Aharon i tota la comunitat del poble d'Israel per donar-los la seva informació i mostrar-los els fruits de la terra. Contaren a Moisès com havien anat al país on els havia enviat, i de fet havien trobat una terra que regalima llet i mel, com podia veure pels fruits que n'havien portat; però que els habitants del país eren molt robustos, les ciutats fortificades molt grans, i entre la gent havien vist fins i tot gegants de la raça d'Henac. Que els amalequites vivien a la regió del Nègueb, els hitites, els jebuseus i els amorreus a la muntanya, i els cananeus a la costa i vora del Jordà.

Aleshores Caleb va demanar al poble la paraula i digué davant de Moisès: «Pugem-hi i apoderem-nos-en. Segur que els vencerem». Però els homes que havien anat amb ell deien: «Són més forts que nosaltres: no els podrem pas vèncer». I en presència del poble d'Israel desacreditaven el país que havien explorat dient-los: «És un país que devorarà com si res tothom qui es proposi d'anar-hi a viure. La gent que hi hem vist era d'una alçada enorme. Hi hem trobat gegants, de la raça d'Enac: al seu costat, nosaltres semblàvem llagostes, i a ells els fèiem el mateix efecte». En sentir això, tota la comunitat del poble es posà a plorar a grans crits i es va passar la nit plorant.

El Senyor digué a Moisès i a Aharon: «Fins quan hauré d'aguantar aquesta gent dolenta que malparla de mi d'aquesta manera? He sentit com murmurava de mi el poble d'Israel. Digue'ls: Juro per la meva vida, diu l'oracle del Senyor, que faré això mateix que dèieu: Tots els qui heu murmurat contra mi de vint anys en amunt, tots els qui heu estat allistats, deixareu les vostres despulles en aquest desert. Per cada dia que heu passat explorant el país, jo us comptaré un any: durant quaranta anys portareu el pes de les vostres culpes i sabreu què vol dir rebutjar-me. Ho dic jo, el Senyor: juro que tot aquest poble dolent que s'ha revoltat contra mi s'extingirà en aquest desert: aquí morirà».
Salm responsorial: 105
R/. Per l'amor que teniu al vostre poble, recordeu-vos de nosaltres, Senyor.
Hem pecat igual que els nostres pares, som culpables, hem estat infidels. Els nostres pares a l'Egipte no van comprendre els vostres prodigis.

Aviat van oblidar les obres del Senyor, no van fiar-se dels plans que ell tenia. Al desert desitjaren bons menjars i temptaren Déu en la solitud.

Van oblidar Déu, que els havia salvats, que havia fet prodigis a l'Egipte, meravelles a la terra de Cam, obres admirables al pas del Mar Roig.

Ja parlava Déu d'exterminar-los, quan Moisès, el seu elegit, va gosar encarar-se al seu rigor i el decantà de destruir-los.
Versicle abans de l'Evangeli (Lc 7,16): Al·leluia. Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 15,21-28): Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia: «Senyor, ajuda'm!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

«Dona, és gran la teva fe!»

Mn. Jordi CASTELLET i Sala
(Sant Hipòlit de Voltregà, Barcelona, Espanya)

Avui sentim sovint l'expressió “s'ha perdut la fe”, i ho diuen persones que demanen a les nostres comunitats el bateig dels fills o la catequesi dels infants o el sagrament del matrimoni. Aquesta paraula mira el món en negatiu, té el convenciment que els temps passats foren millors i que ara som al final d'una etapa on no hi ha res de nou per dir, ni tampoc no queda res de nou per fer. Evidentment, es tracta de persones joves que, en la majoria dels casos, veuen amb un cert to de tristesa com el món ha canviat tant, des dels seus pares, que potser vivien una fe més popular, que ells no s'hi han sabut adaptar. Aquesta experiència els deixa insatisfets i sense capacitat de reacció quan, de fet, potser es troben a l'entrada d'una nova etapa que cal aprofitar.

Aquest passatge de l'Evangeli copsa l'atenció d'aquella mare cananea que demana una gràcia per a la seva filla, reconeixent en Jesús el Fill de David: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). El Mestre en queda sorprès: «Dona, és gran la teva fe!», i no pot fer res més que actuar a favor d'aquelles persones: «Que es faci tal com tu vols» (Mt 15,28), tot i que no semblen entrar dins dels seus esquemes. No obstant, en la realitat humana es manifesta la gràcia de Déu.

La fe no és patrimoni d'uns pocs, ni és propietat dels qui pensen que són bons o dels qui ho han estat, que tenen aquesta etiqueta social o eclesial. L'acció de Déu precedeix l'acció de l'Església i ja l'Esperit Sant està actuant en persones de les que mai no hauríem sospitat que ens duguessin un missatge de part de Déu, una sol·licitud a favor dels més necessitats. Diu sant Lleó: «Estimats meus, la virtut i la saviesa de la fe cristiana són l'amor de Déu i del proïsme: no falta a cap obligació de pietat qui procura retre culte a Déu i ajudar el seu germà».