La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimecres XIX de durant l'any

1ª Lectura (Ez 9,1-7; 10,18-22): El Senyor em cridà amb tota la força: «Ha arribat l'hora de castigar la ciutat. Ja tenen a les mans les armes per devastar-la». Aleshores vaig veure sis homes que venien de la porta de dalt, la que dona al nord, cadascun amb una alabarda a la mà. Enmig d'ells venia un home vestit de lli que portava a la cintura els estris d'escrivent. S'aturaren al costat de l'altar de bronze.

La glòria del Déu d'Israel s'aixecà de sobre els querubins, on reposava, s'avançà fins al llindar del santuari i cridà a l'home vestit de lli que portava a la cintura els estris d'escrivent: «Passa d'una banda a l'altra de la ciutat de Jerusalem i marca al front amb una creu els homes que es planyen i es dolen de totes les accions detestables que s'hi cometen». Després vaig sentir que deia als altres: «Passeu darrera d'ell per la ciutat i castigueu sense compassió, sense perdonar ningú: mateu vells, joves i noies, dones i criatures, però no en toqueu cap dels qui porten la creu al front. Comenceu des del meu santuari». Començaren, doncs, pels vells que hi havia davant el santuari.

I els digué: «Profaneu el santuari, ompliu els atris de víctimes, sortiu». I sortiren a matar per la ciutat. Després d'això la glòria del Senyor sortí del llindar del santuari i es posà sobre els querubins. Ells desplegaren les ales, es posaren en marxa i vaig veure com s'aixecaven de terra juntament amb les rodes. S'aturaren a l'entrada de la porta oriental del temple del Senyor. La glòria del Déu d'Israel anava damunt d'ells. Eren els vivents que jo havia vist sota el Déu d'Israel vora el riu Cobar. Sabia que eren querubins. Cadascun tenia quatre cares i quatre ales, i tenien com unes mans humanes sota les ales. Les figures de les seves cares eren ls que jo havia vist vora el riu Cobar. Podien anar en totes direccions mirant sempre endavant.
Salm responsorial: 112
R/. La glòria del Senyor s'eleva més enllà del cel.
Servents del Senyor, lloeu-lo, lloeu el nom del Senyor. Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segles.

Des de la sortida fins a la posta del sol lloeu el nom del Senyor. El Senyor és excels als ulls de tots els pobles, la seva glòria s'eleva més enllà del cel.

Qui és com el Senyor, el nostre Déu? Té molt amunt el seu tron, i des d'allí s'inclina per veure el cel i la terra.
Versicle abans de l'Evangeli (2C 5,19): Al·leluia. Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, i a nosaltres ens ha encomanat el missatge de la reconciliació. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 18,15-20): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells».

«Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells»

Mn. Pedro-José YNARAJA i Díaz
(El Montanyà, Barcelona, Espanya)

Avui, en aquest breu fragment evangèlic, el Senyor ens ensenya tres importants maneres de procedir, que freqüentment hom ignora.

Comprensió i advertència a l'amic o al col·lega. Advertir-lo, en discreta intimitat («tot sol amb ell»), amb claredat («fes-li veure»), de la seva equivocada actuació, per tal que esmeni el camí de la seva vida. En tot cas, també procurar la col·laboració d'un amic, si la primera gestió no ha donat resultat. Si ni tan solament amb aquest obrar s'assoleix la seva conversió i si el seu pecat causa escàndol, no s'ha de dubtar en exercir la denúncia profètica i pública, que avui pot ser una carta al director d'una publicació, una manifestació, una pancarta. Aquesta manera d'obrar esdevé exigència per al mateix que la practica, i freqüentment és ingrata i incòmoda. Per la qual cosa resulta més fàcil escollir allò que anomenem equivocadament “caritat cristiana”, que acostuma a ser pur escapisme, comoditat, covardia, falsa tolerància. De fet, «està reservada la mateixa pena per als qui fan el mal i per als qui el consenten» (Sant Bernat).

Tot cristià té el dret de sol·licitar de nosaltres els preveres el perdó de Déu i de la seva Església. El psicòleg, en un moment determinat, pot apaivagar el seu estat d'ànim; el psiquiatra en acte mèdic pot aconseguir vèncer un trastorn endògen. Ambdues coses són molt útils, però no suficients en determinades ocasions. Solament Déu és capaç de perdonar, esborrar, oblidar, polvoritzar tot destruint, el pecat personal. I la seva Església lligar o deslligar comportaments, tot transcendint la sentència del Cel. I amb tot això gaudir de la pau interior i començar a ser feliç.

En les mans i paraules del prevere està el privilegi del prendre el pa i que Jesús-Eucaristia realment esdevingui presència i aliment. Qualsevol deixeble del Regne pot unir-se a un altre, o millor a molts, i amb fervor, Fe, coratge i Esperança, submergir-se en el món i convertir-lo en el vertader cos del Jesús-Místic. I en la seva companyonia acudir a Déu Pare que escoltarà les súpliques, car el seu Fill es comprometé a això, «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).