Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Ja esteu satisfets. Ja sou rics. Sense necessitat de nosaltres us sentiu reis. I tant de bo que ho fóssiu, que també nosaltres podríem compartir la vostra reialesa! Però crec que a nosaltres, els apòstols, Déu ens ha posat públicament al darrer lloc, com uns homes condemnats a morir a l'estadi; som un espectacle per a tot el món, àngels i homes. Nosaltres, per amor de Crist, hem perdut el seny, mentre que vosaltres sou assenyats per gràcia de Crist; nosaltres som febles, mentre que vosaltres sou forts; vosaltres, benvistos, i nosaltres, deshonorats. Fins al moment present hem passat fam i set, anàvem mal vestits, ens bufetegen, vivim errant d'un lloc a un altre, cansats de treballar amb les nostres mans. Si ens insulten, beneïm; si ens persegueixen, ho suportem; si malparlen de nosaltres, contestem amb bones paraules. Fins ara hem estat com les escombraries del món; la desferra dels homes.
No us escric tot això per avergonyir-vos: sou els meus fills estimats, i per això us he volgut amonestar. En la vostra vida de cristians podríeu tenir tutors a milers, però no teniu molts pares: soc jo qui, en anunciar-vos l'evangeli, us vaig engendrar en Jesucrist.
Satisfà el desig dels seus fidels, escolta el seu crit d'auxili, i els salva. El Senyor guarda els qui l'estimen, però els injustos desapareixen.
Que surtin dels meus llavis lloances al Senyor, que tothom beneeixi el seu nom per sempre més.
© Albada Editorial / evangeli.net
«Senyor és del dissabte el Fill de l’home»
Fr. Austin Chukwuemeka IHEKWEME (Ikenanzizi, Nigèria)Avui, davant l'acusació dels fariseus, Jesús explica el sentit correcte del descans sabàtic, tot invocant un exemple de l'Antic Testament (cf. Dt 23,26): «¿Ni tan sols heu llegit el que va fer David (...)? ¿Com entrà a la casa de Déu i prengué els pans de la proposició, que no és lícit menjar sinó només als sacerdots, i en menjà ell i en donà als qui eren amb ell?» (Lc 6,3-4).
La conducta de David anticipa la doctrina que el Crist ensenya en aquest passatge. Ja en l'Antic Testament, Déu havia establert un ordre en els preceptes de la Llei, de manera que els de menor rang cedeixen davant dels principals.
A la llum de tot això, s'explica que un precepte cerimonial (com el que comentem) cedís davant un precepte de llei natural. Igualment, el precepte del dissabte no és per sobre de les necessitats elementals de subsistència.
En aquest passatge, Crist ensenya quin era el sentit de la institució divina del dissabte: Déu l'havia instituït pel bé de l'home, per tal que pogués descansar i dedicar-se amb pau i alegria al culte diví. La interpretació dels fariseus havia convertit aquest dia en ocasió d'angoixa i preocupació a causa de la multitud de prescripcions i prohibicions.
El dissabte havia estat fet no solament amb vista a què l'home descansés, sinó també per tal que donés glòria a Déu: aquest és l'autèntic sentit de l'expressió «El dissabte ha estat fet per a l’home» (Mc 2,27).
A més, en declarar-se “Senyor és del dissabte ” (cf. Lc 6,5), manifesta obertament que Ell és el mateix Déu que donà el precepte al poble d'Israel, tot afirmant així la seva divinitat i el seu poder universal. Per aquesta raó, hom pot establir altres lleis, igual que Jahvè en l'Antic Testament. Jesús bé pot anomenar-se “Senyor és del dissabte ”, perquè és Déu.
Demanem-li ajut a la Mare de Déu per a creure i entendre que el dissabte pertany a Déu i que és un mode —adaptat a la nostra naturalesa— de donar glòria i honor al Totpoderós. Com ha escrit Joan Pau II, «el descans és una cosa “sagrada”» i ocasió per a «prendre consciència que tot és obra de Déu».
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«En aquest temps de gràcia, el cristià observa un dissabte perpetu si fa totes les obres bones amb l’esperança del repòs futur» (Sant Agustí)
«Viure segons el diumenge vol dir viure conscients de l’alliberament portat per Crist i desenvolupar la pròpia vida com a ofrena d’un mateix a Déu» (Benet XVI)
«La celebració del diumenge observa la prescripció moral naturalment inscrita al cor de l’home de donar a Déu un culte exterior, visible i públic sota el signe de la seva benvolença universal envers els homes (...)» (Catecisme de l’Església Catòlica nº 2.176)
