Dimecres XXIV de durant l'any

1ª Lectura (1C 12,31—13,13): Germans, interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels, però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència. L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s'acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat.

Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens, raonava com els nens; però d'ençà que sóc un home, ja no m'és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l'esperança i l'amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l'amor és el més gran.
Salm responsorial: 32
R/. Feliç el poble que el Senyor s'ha escollit per heretat.
Celebreu el Senyor amb la lira, acompanyeu amb l'arpa els vostres cants, dediqueu-li un càntic nou, toqueu acompanyant l'aclamació.

La paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa; estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor.

Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell s'ha escollit per heretat. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós.
Versicle abans de l'Evangeli (Cf. Jn 6,63.68): Al·leluia. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Lc 7,31-35): En aquell temps, el Senyor digué: «A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? A qui s'assemblen? Són com els nois que seuen a les places i es criden els uns als altres dient: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!’. Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però els fills de la saviesa acrediten tots que és justa».

«A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació?»

Mn. Xavier SERRA i Permanyer (Sabadell, Barcelona, Espanya)

Avui, Jesús constata la duresa de cor de la gent del seu temps, almenys dels fariseus, que estan tan segurs de si mateixos que no hi ha qui els converteixi. No s'immuten ni davant de Joan Baptista, que «no menja pa ni beu vi» (Lc 7,33), i l'acusaven de tenir un dimoni; ni tampoc s'immuten davant del Fill de l'home, «que menja i beu», i l'acusen de "golut" i "bevedor", és més, de ser «amic de publicans i pecadors» (Lc 7,34). Darrere d'aquestes acusacions s'amaguen el seu orgull i supèrbia: ningú els ha de donar lliçons; no accepten Déu, sinó que és fan el seu Déu, un Déu que no els mogui de les seves comoditats, privilegis i interessos.

Nosaltres també tenim aquest perill. ¡Quantes vegades ho critiquem tot, si l'Església diu això, perquè diu allò, si diu el contrari...; i el mateix podríem criticar referint-nos a Déu o als altres. En el fons, potser inconscientment, volem justificar la nostra mandra i manca de desig d'una veritable conversió, justificar la nostra comoditat i manca de docilitat. Diu sant Bernat: «¿Quina cosa més lògica que no veure les pròpies nafres, especialment si un les ha cobertes per a no poder-les veure? D'això se segueix que, a la fi, malgrat que les hi descobreixi un altre, defensi amb tossuderia que no són nafres, tot permetent que el seu cor s'abandoni a paraules enganyoses».

Hem de deixar que la Paraula de Déu arribi al nostre cor i ens converteixi, deixar canviar-nos, transformar-nos amb la seva força. Però per això hem de demanar el do de la humilitat. Sols l'humil pot acceptar Déu, i per tant, deixar que s'acosti a nosaltres, que com a "publicans" i "pecadors" necessitem que ens guareixi. Ai d'aquell que cregui que no necessita el metge! El pitjor per a un malalt és creure's que està bo, perquè aleshores el mal avançarà i no hi posarà remei. Tots estem malalts de mort, i sols Crist ens pot salvar, tant si en som conscients com si no. Donem gràcies al Salvador tot acollint-lo com a tal!