La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Divendres XXVII de durant l'any

1ª Lectura (Ga 3,7-14): Germans, sapigueu que els fills d'Abraham, ho són per la fe. L'Escriptura preveia que Déu faria justos per la fe els pobles no jueus; per això anuncià a Abraham la Bona Nova que per ell «serien beneïts tots els pobles». I és per la fe, que són beneïts amb Abraham, el creient.

Perquè als qui es refien de la pràctica de la Llei, més aviat els amenaça una maledicció, ja que l'Escriptura diu: «Maleïts els qui no compleixen tot el que hi ha escrit en aquesta Llei». Ara bé, per la Llei ningú no és just davant Déu, perquè, segons l'Escriptura, «viurà el qui és just perquè ha cregut», en canvi la Llei no és qüestió de fe, sinó de complir-la, ja que, segons l'Escriptura, «viuran els qui la compleixen».

Crist, per rescatar-nos d'aquella maledicció de la Llei, va acceptar per nosaltres una maledicció, tal com diu l'Escriptura: «Tot home penjat en un patíbul és un maleït». Així la benedicció d'Abraham, destinada a tots els pobles, s'ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l'Esperit que Déu havia promès.
Salm responsorial: 110
R/. El Senyor es recorda per sempre del seu pacte.
De tot cor enalteixo el Senyor, amb els justos davant de tot el poble. Les obres del Senyor són grans, qui les contempla les estima.

La seva gesta és gloriosa i esplèndida, es manté per sempre la seva bondat. El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis.

Recordant-se per sempre del seu pacte, donà un aliment als qui el veneren. Demostrà la força del seu braç, repartint al seu poble la terra dels nadius.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 12,31-32): Al·leluia. Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, diu el Senyor; i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 11,15-26): En aquell temps, després que Jesús hagué tret un dimoni, alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.

Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això, ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.

»Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans».

«Alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis»

Mn. Josep PAUSAS i Mas
(Sant Feliu de Llobregat, Espanya)

Avui contemplem astorats com Jesús es ridículament “acusat” d'expulsar dimonis «pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis» (Lc 11,15). És difícil imaginar un bé més gran —foragitar, allunyar de les ànimes el diable, l'instigador al mal— i, alhora, escoltar l'acusació més greu —fer-ho, precisament, pel poder del propi diable—. És realment una acusació gratuïta, que palesa molta ceguesa i enveja per part dels acusadors del Senyor. També avui dia, sense adonar-nos-en, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir les seves pròpies posicions contràries i, àdhuc, oposades a les nostres.

Qui ho viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualificant tot el seu projecte i negant-li competència i, fins i tot, honestedat. Llavors, l'adversari polític o ideològic es converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insult i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot aleshores conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera a qui se'ns presenta com enemic.

En aquest clima és fàcil justificar qualsevol atemptat contra les persones, àdhuc, els assassinats, si el mort no és dels nostres. Quantes persones sofreixen avui amb aquest ambient d'intolerància i refús mutu que sovint es respira en les institucions públiques, en llocs de treball, en assemblees i confrontacions polítiques!

Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, respecte mutu i confrontació lleial en què sigui possible anar trobant camins de diàleg. I els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament les nostres posicions manipulant Déu i identificant-lo amb les nostres pròpies positures, hem de seguir aquest Jesús que —quan els seus deixebles pretenien que impedís que altres expulsessin dimonis en nom d'Ell— els corregí tot dient-los: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres» (Lc 9,50). Ja que «tot el cor innombrable dels pastors es redueix al cos d'un sol Pastor» (Sant Agustí).