Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança, a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel.
La muntanya de Sió és a tocar del cel, és la ciutat del rei dels reis; Déu sobresurt com un castell enmig dels seus merlets.
Ho havíem sentit a dir, i ara ho hem vist: la ciutat del nostre Déu, la ciutat del Senyor de l'univers, Déu la manté ferma per sempre.
Déu nostre, evoquem el record del vostre amor, enmig del temple; sou conegut d'un cap a l'altre de la terra, sou lloat pertot arreu, el vostre braç escampa la bondat.
«Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Ells se'n van anar i predicaven a la gent»
+ Mn. Josep VALL i Mundó (Barcelona, Espanya)Avui, l'Evangeli relata la primera de les missions apostòliques. Crist envia els Dotze a predicar, a guarir tota mena de malalts i a preparar els camins de la salvació definitiva. Aquesta és la missió de l'Església, i també la de cada cristià. El Concili Vaticà II afirmà que «la vocació cristiana implica com a tal la vocació a l'apostolat. Cap membre no té una funció passiva. Per tant, qui no maldés pel creixement del cos seria, a causa d'això, inútil tant a tota l'Església com a si mateix».
El món actual necessita —com deia Gustave Thibon— un “suplement d'ànima” per tal de poder-lo regenerar. Només Crist amb la seva doctrina és medicina per a les malalties de tot el món. Aquest té les seves crisis. No es tracta només d'una parcial crisi moral, o de valors humans: és una crisi de tot plegat. I el terme més precís per definir-la és el d'una “crisi d'ànima”.
Els cristians, amb la gràcia i la doctrina de Jesús, ens trobem enmig de les estructures temporals per tal de vivificar-les i ordenar-les cap al Creador: «Que el món, per la predicació de l'Església, escoltant pugui creure, creient pugui esperar, i esperant pugui estimar» (Sant Agustí). El cristià no pot fugir d'aquest món. Tal com escrivia Bernanos: «Ens heu llançat enmig de la massa, enmig de la multitud com un llevat; reconquerirem, pam a pam, l'univers que el pecat ens va arrabassar; Senyor, us el retornarem tal com el vàrem rebre aquell primer matí dels dies, en tot el seu ordre i en tota la seva santedat».
Un dels secrets rau en estimar el món amb tota l'ànima i viure amb amor la missió encomanada per Crist als Apòstols i a tots nosaltres. Amb paraules de sant Josepmaria, «l'apostolat és amor a Déu, que es desborda, amb donació d'un mateix als altres (...). I l'afany d'apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior». Aquest ha de ser el nostre quotidià testimoni enmig dels homes i al llarg de totes les èpoques.