Contemplar l'Evangeli d'avui: 200 mossens comenten l'Evangeli del dia cada dia
Evangeli del diaEscoltar en àudio
Dia litúrgic: Dilluns VII de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mc 9,14-29): En aquell temps, Jesús
baixà de la muntanya i quan va arribar on eren els deixebles,
veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que
discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús,
anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: «Què
discutíeu amb ells?». Un de la gent li respongué:
«Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que
el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per
terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid.
He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han
pogut».
Jesús
els diu: «Generació descreguda! Fins quan hauré
d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar?
Porteu-me el noi». Ells l'hi portaren. Així que el noi
veié Jesús, l'esperit el sacsejà violentament;
el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús
preguntà al seu pare: «Des de quan li passa això?».
Ell contestà: «Des de petit. Sovint l'ha tirat al foc i
a l'aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de
nosaltres, ajuda'ns!». Jesús li respongué: «Em
dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu».
A l'instant el pare del noi exclamà: «Crec, però
ajuda'm a tenir més fe».
Jesús,
veient que hi acudia més gent, increpà l'esperit
maligne amb aquestes paraules: «Esperit mut i sord, jo t'ho
mano: surt d'aquest noi i no hi tornis més». Llavors
l'esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi
quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús
el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà
dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven:
«Com és que nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell
els va respondre: «Esperits d'aquesta mena només es
poden treure amb la pregària».
Comentari: Fra. Agustí BOADAS Llavat OFM (Barcelona, Espanya)
Crec, però ajuda'm a tenir més fe
Avui
contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat
per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora,
Ell sol·lícit de la gent,
sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna
cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.
Intervé
un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és
posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu
fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se
n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera,
cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).
És terrible el
mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat.
—Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol
mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que
diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena
de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó:
no es pot jugar amb foc!
«He
dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut»
(Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un
disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe
perquè han de pregar més: «Esperits
d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària»
(Mc 9,29).
La
pregària és el diàleg “intimista”
amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària
comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu.
Només en un “amagament” així actua
l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es
practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual
s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a
dir, l'augment de fe.
Però
aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot
és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de
Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en
disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de
suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe»
(Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!