Avui escoltem una recriminació a l'apòstol Joan, que veu gent que obra el bé en nom de Crist sense formar part del grup de deixebles: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres» (Mc 9,38). Jesús ens dóna la mirada adequada que ens cal tenir davant d’aquestes persones: acollir-les i eixamplar la nostra mirada, amb humilitat respecte de nosaltres mateixos, compartint sempre un mateix nexe de comunió, una mateixa fe, una mateixa orientació, és a dir, caminar junts cap a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme.

Aquesta manera de viure la nostra vocació d’”Església” ens convida a revisar amb pau i seriositat la coherència amb què vivim l’obertura de Jesucrist. Mentre hi hagi d’”altres” que ens “molestin” perquè fan el mateix que nosaltres, això serà un indici clar que l’amor del Crist no ens impregna encara amb prou profunditat, i ens demanarà la “humilitat” d’acceptar que nosaltres no exhaurim pas “tota la saviesa i l’amor de Déu”. En definitiva, acceptar que som aquells que el Crist escull per anunciar a tothom que la humilitat és el camí per atansar-nos a Déu.

Jesús va obrar així des de la seva Encarnació, quan ens atansa al màxim la majestat de Déu en la petitesa dels pobres. Diu sant Joan Crisòstom: «El Crist no s’acontentà amb patir la creu i la mort, sinó que també volgué fer-se pobre i pelegrí, caminar errant i un, volgué ser empresonat i sofrir les debilitats, per aconseguir la teva conversió». Si el Crist no va deixar passar cap oportunitat perquè visquem l’amor amb els altres, tampoc deixem passar nosaltres l’ocasió d’acceptar aquell que és diferent en la manera de viure la seva vocació a formar part de l’Església, perquè «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40).