La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Temes evangeli.net

Jesús en els Misteris del Rosari

Misteris de Dolor
  1. La Creu a coll, camí del Calvari
    1. El judici. La Creu

Ens apropem al “cim” de la vida de Jesús (i dels Misteris del Rosari). Els Misteris Dolorosos arriben a llur màxima intensitat quan entra en escena el gran tema: la Creu... En el 4t Misteri de Dolor ja apareix la Creu (de moment, sobre les espatlles del Senyor): comença el Via Crucis! En aquest trajecte, probablement, la Verge Maria tingué ocasió de veure de prop el seu Fill i adreçar-li algunes paraules...

En la Creu es concentra la història de la salvació. En tot cas, però, la Creu està essencialment associada a la Resurrecció: no hi ha Resurrecció real si abans no hi ha “mort (real) en Creu”; alhora, la “mort en Creu” no tindria cap força salvadora (amb horitzons d’eternitat) si no fos superada per la Resurrecció (ampliació:  «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell»).

***

 

1r) «—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus? Ells tornaren a cridar: —Crucifica'l!» (Mc 15,12-13). El governador, Ponç Pilat, actuà frívolament: «—Què és la veritat?» (Jn 18,38), respongué irònicament quan Jesús intentà fer-lo reflexionar. En conseqüència, sense considerar la Veritat, bo i veient que Jesucrist era innocent, va fer una oferta absurda a la gent: elegir entre Barrabàs i Jesús. Ells, embogits i obsessionats, elegiren Barrabàs! (ampliació: Valentia per la veritat). No podem ni imaginar el dolor de la Verge: malgrat els seus esforços per a defensar-lo, el seu Fill li era essent definitivament arrabassat...

Han escollit Barrabàs i el governador ja no sap què fer. «—Quin mal ha fet?» (Mt 27,23). Resposta: «—Crucifica’l, crucifica’l» (Lc 23,21). Ja no hi ha reflexió en ningú: estan com col·lectivament embogits (ampliació: «Era de nit»). Sant Joan —en el seu “Pròleg”— rendeix homenatge al Verb Encarnat, però ho fa declarant tota la veritat: «Vingué als seus i els seus no el reberen» (Jn 1,11). Aquesta és la vida del Crist! «La vida del Crist està sota l’imperatiu del ‘patir molt’ (Mc 8,31)» (H.U. von Balthasar). Maria ja estava advertida: el seu Fill havia de ser «signe de contradicció» (Lc 2,34). Segles després, això segueix essent així, i potser continuï essent així fins a la consumació dels segles. Només Déu ho sap! (un altre misteri!).

 

2n) «Pilat (...) es rentà les mans amb aigua davant la gent i els va dir: —Jo sóc innocent de la sang d'aquest home» (Mt 27,29). La frivolitat no mena a bon port. Hi ha hagut incomptables judicis injustos (falsos!) al llarg de la història, però allò de Ponç Pilat fou del tot surrealista: mai algú havia estat declarat innocent i, alhora, condemnat a mort (i mort de creu!»: Fl 2,8). Finalment, «prengueren Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”» (Jn 19,16-17). En fi, «els homes es van estimar més les tenebres que la llum» (Jn 3,19)... (ampliació: El “zel de la Creu”: amor que es lliura).

 

3r) «Nosaltres prediquem el Crist crucificat (...), poder de Déu i saviesa de Déu» (1Cor 1,23-24). Poc podia imaginar-se Pilat que, amb el seu fer frívol i utilitarista —menystenint la Veritat—, ell esdevenia un instrument d’allò més veritable, d’allò més radicalment decisiu i definitiu: en paraules de sant Pere, «Ell ha portat els nostres pecats en el seu cos damunt de la creu a fi que morim als pecats...» (1Pe 2,23-24). En el seu cos damunt de la Creu! Aquest és el tema! (ampliació: «Aquí hi ha alguna cosa més que Salomó (...); i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs»).

En quan a la resposta dels jueus —«La seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills!» (Mt 27,25)— millor els hagués anat si se l’haguessin estalviat: l’any 70 els exèrcits del general Titus assetjaren Jerusalem i no deixaren «pedra sobre pedra» (Lc 21,6). «De Déu ningú se’n burla» (Ga 6,7).

 

4t) «Ell prengué damunt seu les nostres malalties, carregà amb els nostres dolors» (Is 53,4). El cristianisme (i no solament sant Pere), des de la seva primera generació, estigué completament convençut de tot aquest tema (ampliació: El dolor en clau de volta cristiana). Hi ha incomptables passatges neo-testamentaris al respecte. I els advertiments de Jesús (sobre la Passió) foren clars i reiterats (ampliació: «¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?»). Però, a més, resulta que la “música” venia de lluny: Isaïes, per exemple, fou absolutament explícit al respecte (la cita de Pere que hem transcrit més amunt no fa més que “calcar” Is 53).

No ens hauria de sorprendre la unitat (continuïtat) entre l’Antic i el Nou Testaments: no canvien els conceptes (ampliació: La Passió del Crist). Però sí que hi ha una novetat: «La veritable originalitat del Nou Testament no consisteix a noves idees, sinó la figura mateixa del Crist, que dóna carn i sant als conceptes: un realisme inaudit» (Benet XVI). Ja no és la “carn” dels primogènits d’Egipte, ni la carn dels animals sacrificats en expiació, ni es tracta de la “carn” dels Sants Innocents: és la “carn” del Déu encarnat, i és “carn crucificada” (en expressió “crua” —però realista— de sant Joan Pau II).