La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Temes evangeli.net

Jesús en els Misteris del Rosari

Misteris de Dolor
  1. La Creu a coll, camí del Calvari
    1. Camí del Calvari. Simó de Cirena

5è) «I van obligar a portar la creu a un que passava, un tal Simó de Cirena, el pare d’Alexandre i de Rufus, que venia del camp»» (Mc 15,21). Simó de Cirena!, vet aquí un dels “afortunats” del Camí de la Creu. La pregunta és: ¿algú més pogué estar tan a prop del Cor de Jesús tal com ho fou en Cireneu? Ell va poder oir el batec del seu Cor; ell —probablement— pogué escoltar les oracions que Jesús xiuxiuejava en els seus llavis mentre pujava tot arrossegant-se al Calvari. I, davant de tanta bondat, Simó de Cirena s’enamorà de Jesucrist i es convertí. Aquí —en els tres Evangelis Sinòptics— ha restat immortalitzat per a sempre el seu nom i el dels seus fills! (a Orient se’l considera sant). Déu ha volgut arribar a la Creu, i sense creu —la del Crist— hom no arriba a Déu!

No passem per alt, però, un detall: Venia del camp». Com sempre, els qui treballen són els qui “arriben” (ampliació: La dignitat del treball). Recordem que a Betlem, per tal d’adorar el Nen-Déu, només hi arribaren els qui treballaven: els pastors de la comarca i els Reis d’Orient. Potser ara sigui el moment oportú per a recordar una frase del Crist que escandalitzà (¿?) els jueus: «El meu Pare treballa sempre i jo també treballo» (Jn 5,17). Aquí queda la cosa...

 

6è) «Pateixo amb alegria en el meu cos [en la meva carn] allò que li manca a la passió del Crist pel bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1,24). (hi ha diverses versions del mateix passatge, però sense variar la substància de l’assumpte). La cooperació del Cireneu ens mena a meditar questa afirmació de sant Pau (que ha estat molt comentada).

És possible que la Passió no s’hagi “completat” amb els patiments del Crist? La resposta és: no i . “No” en el sentit que qualsevol sofriment seu era més que suficient per a redimir-nos a tots. “Sí” en el sentit que Déu ha volgut comptar amb nosaltres (ja se n’ha parlat d’aquest tema a l’Oració de Getsemaní”). És a dir, Déu ha volgut necessitar de nosaltres (ampliació: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!»). En el llenguatge elegant de Benet XVI diríem que “l’amor agapé” de Déu (pura caritat) enclou “l’amor eros” (amor de desig: ens desitja!; ens espera!). Això és un altre misteri: com és possible que Déu em desitgi a mi i m’esperi a mi, si no necessita res de mi? Com és possible que l’Infinit s’enamori i s’entretingui amb el que és finit? (es pregunta Romano Guardini). El tema de fons és la nostra filiació divina: tot pensant que el nostre destí es esdevenir “fills en el Fill”, Déu ha disposat que siguem “co-protagonistes” (amb Jesús) de la redempció del gènere humà.

Com es va fer això aleshores? El Crist —per la nostra salvació— oferí al pare els seus patiments i també els nostres. Amb raó Jesús restà una bona a Getsemaní abans de pujar al Calvari... Hi havia molt per a conèixer i oferir (del que és nostre). Això implica el següent: —Els meus dolors ja no són meus; són de Déu.

I, com es fa això ara? Acceptant amb alegria i amb amor els meus sofriments (és a dir, sense protestes ni queixes; sense remor, “patint sense fer patir”) (evidentment, tot això no exclou que lluitem per a superar i ajudar a superar els dolors d’aquesta vida i del món). Si jo no acceptés els meus dolors, si jo no els rebés amb alegria (si més no, amb serenor), aleshores estaria fent un “robatori” a Déu, perquè els meus dolors ja no són meus, són seus. És, fonamentalment, en l’Eucaristia on puc confirmar a Déu que li “cedeixo” els meus sofriments (i els de tota la humanitat). Evidentment, tot això el món no pot rebre-ho ni entendre-ho (cf. Jn 14,17) (alguns diuen: —No vaig a missa perquè no sento res... Resposta: —L’Eucaristia s’ha instituït precisament per tal que no sentis la molt del Crist amb la cruesa amb què Ell la seva Mare la varen sentir). Això ens convé: més fe i menys sensibleria!

 

7è) «El seguia una gran multitud del poble i de dones, que ploraven i es lamentaven per Ell» (Lc 23,27). Allí —enmig del trajecte— hi era la Verge. Per què ploraven? Perquè a elles no se’ls va estalviar veure i sentir l’extrema crueltat que patia el Crist a qui estimaven tant (ampliació: «Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells»). Santa Maria, acompanyada per sant Joan —que li obria pas entre la gentada—, potser pogué en algun moment arribar a tocar i besar el seu Fill, dient-li simplement: —Fill meu!