La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

El trànsit a un nou temps! La Divina Misericòrdia

  1. Qüestions sobre el temps
    1. Què més ha passat? (altres coses)
      1. L’Església cerca la unitat...

«Tinc encara altres ovelles que no són d’aquesta pleta; també aquestes (...) escoltaran la meva veu, i es farà un sol ramat i un sol pastor» (Jn 10,16). L’enorme prestigi dels darrers romans pontífexs ens condueix al següent tema: la unitat dels cristians (una altra gran llavor). El sentit comú —avalat per les mateixes paraules de Jesús— fa pensar que una nova primavera de vida cristiana a escala mundial hauria d’incorporar el miracle (el do!) de la unitat del cristianisme. Altrament, no som creïbles!

1r) «Que ells siguin u en nosaltres, i que el món cregui que vós m’heu enviat» (Jn 17,22). Aquesta aspiració no és nova en l’Església: és tan antiga com la pregària sacerdotal de Jesús («Que tots siguin u...» [Jn 17,21]), però, alhora, és tan recent com el nou “kairós” que hom albira. Des de Joan XXIII (i Pau VI) fins a Francesc, passant per Joan Pau II i Benet XVI, el diàleg ecumènic i l’aspiració a la unitat del cristianisme estan més vius que mai. El creixent prestigi d’aquests bisbes de Roma és un factor clau (Ampliació: Ecumenisme).

2n) «Si presentes la teva ofrena a l’altar, i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa la teva ofrena davant l’altar i vés primer a fer les paus amb el teu germà, i després torna i presenta la teva ofrena» (Mt 5,23-24). Destaquem una fita inèdita en la història de l’Església: el Papa Joan XXIII llençà una crida al diàleg ecumènic a les portes del Concili Vaticà II, al qual hi assistiran com a delegats fraterns (observadors) líders de les Esglésies Ortodoxes i representants de les Esglésies sorgides de la Reforma Protestant. I el 7 de desembre de 1965, el dia abans de clausurar el Concili, tingué lloc un gest de justícia i de recíproc perdó: es varen llevar les mútues excomunions entre catòlics i ortodoxes, excomunions vergonyosament arrossegades des de l’any 1054.

a) El Papa Joan Pau II, en els seus viatges pastorals arreu del món, inaugurà sistemàticament el costum de reunir-se amb els líders de les altres confessions cristianes. Des d’aleshores, tots els viatges apostòlics dels papes enclouen en llur agenda aquest tipus de trobades (amb la mateixa o major intensitat s’hi va escarrassar Benet XVI).

En un d’aquests viatges, Joan Pau II restà en estat de xoc: «Mai no oblidaré la frase pronunciada durant la trobada ecumènica dels representats de les comunitats protestants al Camerun: —Sabem que estem dividits, però no sabem per què».

b) En l’agenda del Papa Francesc, de la seva banda, destaca sobretot l’encontre històric —l’abast del qual algun dia coneixerem— que tingué amb Kiril I (Patriarca de Moscou i de totes les Russies) en L’Habana (12 de febrer de 2016). Aquesta trobada amb el Patriarca de Moscú —inèdita, era la primera vegada que es produïa— fou, segurament, un dels somnis que san Joan Pau II no pogué complir en vida.

c) Sant Joan Pau II sorprengué el món quan en la seva encíclica “Ut unum sint” proposava cercar «una forma d’exercici del Primat que, sense renunciar de cap manera a allò que és essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova». El Papa, a més, convidava a fer «tots junts» aquest esforç de recerca per tal que «aquest ministeri pugui realitzar un servei de fe i d’amor reconegut per uns i altres». Només Déu coneix el fruit que eixirà d’aquest audaç gest que l’Esperit Sant inspirà al Papa polonès.

d) Un altre canvi de rasant, molt en la línia del Concili Vaticà II, fou l’esperit que el Papa Wojtyla va imprimir al diàleg ecumènic: havia de ser un intercanvi de dons, en el qual uns i altres ens hem d’escoltar, i en el que tots hem d’aprendre i enriquir-nos mútuament (restaven lluny aquells aires —anteriors a l’etapa conciliar— en els que “oficialment” hom no concebia un altre camí a la unitat que no fos el retorn a casa dels que n’havien sortit).

3r) «Ara tu no ho entens; ho entendràs després» (Jn 13,7). Jesús li digué això a Simó Pere. Nogensmenys, aquest estat de perplexitat segueix interpel•lant als successors de Pere. Així, el Papa Wojtyla es va preguntar: «Per què l’Esperit Sant ha permès aquestes divisions?». Ell mateix avançava una possible resposta: «Cal que el gènere humà assoleixi la unitat mitjançant la pluralitat, que aprengui a recollir-se en l’única Església, també en el pluralisme de les formes de pensar i d’actuar, de les cultures i de les civilitzacions. Aquesta manera d’entendre no podria trobar-se en un cert sentit més en consonància amb la saviesa de Déu?». La Saviesa ens revela al llibre de l’Eclesiastès (3,7) que hi ha «temps d’esquinçar i temps de cosir»...

< Anterior Següent >