Avui, més de dos mil anys després, l'anunci de la passió de Jesús continua provocant-nos. Que l'Autor de la Vida anunciï el seu lliurament a mans d'aquells pels quals ha vingut a donar-ho tot és una clara provocació. Hom podria dir que no era necessari, que fou una exageració. Oblidem, una i una altra vegada, el pes que aclapara el cor de Crist, el nostre pecat, el mal més radical, la causa i l'efecte de posar-nos al lloc de Déu. Més encara, de no deixar-nos estimar per Déu, i d'entestar-nos en romandre dins les nostres curtes categories i de la immediatesa de la vida present. Se'ns fa tan necessari reconèixer que som pecadors com necessari és admetre que Déu ens estima en el seu Fill Jesucrist. I tot plegat, som com els deixebles, «ells no entenien aquestes paraules, i hi havia un vel posat davant d’elles perquè no les entenguessin. I temien interrogar-lo sobre això» (Lc 9,45).

Per dir-ho amb una imatge: al Cel podrem trobar tots els vicis i tots els pecats, menys la supèrbia, ja que el superb mai no reconeix el seu pecat i no es deixa perdonar per un Déu que estima fins a morir per nosaltres. I a l'infern podrem trobar totes les virtuts, menys la humilitat, doncs l'humil es coneix tal com és i sap ben bé que sense la gràcia de Déu no pot deixar d'ofendre'l ni pot tampoc correspondre a la seva Bondat.

Una de les claus de la saviesa cristiana és el reconeixement de la grandesa i de la immensitat de l'Amor de Déu, a la vegada que admetem la nostra petitesa i la vilesa del nostre pecat. Tan tardans som d'entendre-ho! El dia que descobrirem que tenim l'Amor de Déu tan a l'abast, aquell dia direm com sant Agustí, amb llàgrimes d'Amor: «Tan tard et vaig estimar, Déu meu!». Aquell dia pot ser avui. Pot ser avui. Pot ser.