Avui podem veure com els jueus, a més del dejuni prescrit per al Dia de l'Expiació (cf. Lv 16,29-34) observaven molts altres dejunis, tant públics com també privats. Eren expressió de dol, de penitència, de purificació, de preparació per a una festa o una missió, de petició de gràcia a Déu, etc. Els jueus piadosos apreciaven el dejuni com un acte propi de la virtut de la religió i molt grat a Déu: el qui dejuna s'adreça a Déu en actitud d'humilitat, li demana perdó tot privant-se d'aquelles coses que, satisfent-les, l'haguessin apartat d'Ell.

Que Jesús no inculqui aquesta pràctica als seus deixebles i als qui l'escoltaven, sorprèn als deixebles de Joan i als fariseus. Pensen que és una omissió important en els seus ensenyaments. I Jesús els dóna una raó fonamental: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?» (Mc 2,19). L'espòs, segons l'expressió dels profetes d'Israel, indica el mateix Déu, i és manifestació de l'amor diví als homes (Israel és l'esposa, no sempre fidel, objecte de l'estimació fidel de l'espòs, Jahvè). És a dir, Jesús s'equipara a Jahvè. Aquí Ell declara la seva divinitat: anomena als seus deixebles «els amics de l'espòs», els qui estan amb Ell, i així no els cal dejunar perquè no estan separats d'Ell.

L'Església ha romàs fidel a aquesta ensenyança que, tot venint dels profetes i àdhuc essent una pràctica natural i espontània en moltes religions, Jesucrist la confirma i li atorga un sentit nou: dejuna en el desert com a preparació per a la seva vida pública, ens diu que l'oració s'enforteix amb el dejuni, etc.

Entre els qui escolten el Senyor, la majoria deurien ser pobres i entendrien d'apedaçaments en els vestits; hi hauria veremadors que sabrien el que succeeix quan el vi nou és abocat en bots vells. Jesús els recorda que han de rebre el seu missatge amb esperit nou, que trenqui el conformisme i la rutina de les ànimes envellides, que allò que Ell proposa no és una interpretació més de la Llei, sinó una vida nova.