Avui, els textos de la litúrgia, mitjançant dues paràboles, situen davant dels nostres ulls una de les característiques pròpies del Regne de Déu: és quelcom que creix lentament —com un gra de mostassa— però que arriba a fer-se gran fins al punt d'oferir recer a les aus del cel. Així ho manifestava Tertul·lià: «Som d'ahir i ho emplenem tot». Amb aquesta paràbola, Nostre Senyor exhorta a la paciència, a la fortalesa i a l'esperança. Aquestes virtuts són particularment necessàries per als qui es dediquen a la propagació del Regne de Déu. Cal saber esperar que la llavor sembrada, amb la gràcia de Déu i amb la cooperació humana, vagi creixent, tot enfonsant les seves arrels en la bona terra i elevant-se a poc a poc fins esdevenir un arbre. Fa falta, en primer lloc, tenir fe en la virtualitat —fecunditat— continguda en la llavor del Regne de Déu. Aquesta llavor és la Paraula; és també l'Eucaristia, que se sembra en nosaltres mitjançant la comunió. Nostre Senyor Jesucrist es comparà a si mateix amb «el gra de blat, [que] quan cau a la terra (...) si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24).

El Regne de Déu, continua Nostre Senyor, és semblant al «llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar» (Lc 13,21). També aquí es parla de la capacitat que té el llevat de fermentar tota la pasta. Així succeeix amb “la resta d'Israel” de què parla l'Antic Testament: la “resta” haurà de salvar i fermentar tot el poble. Seguint amb la paràbola, només cal que el ferment estigui dins de la massa, que arribi al poble, que sigui com la sal capaç de preservar de la corrupció i de donar bon sabor a tot l'aliment (cf. Mt 5,13). També cal donar temps per tal que el llevat realitzi la seva tasca.

Paràboles que animen a la paciència i a la segura esperança; paràboles que es refereixen al Regne de Déu i a l'Església, i que s'apliquen també al creixement d'aquest mateix Regne en cadascú de nosaltres.