Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Moisès sentí com es planyien les famílies, reunides a l'entrada de cada tenda. El Senyor s'indignà molt, però Moisès en tingué pena i deia al Senyor: «Per què tracteu així el vostre servent? Si encara sóc amic vostre, per què carregueu a les meves espatlles tot aquest poble? Potser sóc la mare que l'ha portat en les seves entranyes i l'ha posat al món, que ara em dieu que el porti als braços, com una dida, cap a la terra que vau prometre als seus pares amb jurament? D'on trauré jo carn per a tot aquest poble, que es plany i me'n demana? Jo, tot sol, no el puc portar: és massa feixuc per a les meves espatlles. Si em voleu tractar així i encara sóc amic vostre, val més que em feu morir i que no hagi de sofrir de vós tots aquests mals».
Tant de bo que el meu poble d'Israel m'escoltés i seguís els meus camins. En un instant serien vençuts els enemics, giraria la mà contra els qui l'oprimeixen.
Els enemics del Senyor se li sotmetrien, fóra aquest el seu destí per sempre; l'alimentaria amb la flor del blat i amb la mel abundant de les roques.
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí».
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.
«Alçà els ulls al cel...»
Mn. Xavier ROMERO i Galdeano (Cervera, Lleida, Espanya)Avui, l'Evangeli toca les nostres “butxaques mentals”... Per això, com en temps de Jesús, poden sortir les veus dels prudents per a sospesar si val la pena tal afer. Els deixebles, en veure que es feia tard i que no sabien com atendre aquella gentada aplegada entorn de Jesús, troben una sortida airosa: «Que vagin als pobles a comprar-se menjar (Mt 14,15). Poc s'esperaven que el seu Mestre i Senyor els trenqués aquest raonament tan prudent dient-los: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt 14,16).
Una dita popular diu: «Qui deixa Déu fora dels seus comptes, no sap comptar». I és cert, els deixebles —nosaltres tampoc— no sabem comptar, perquè oblidem sovint el sumand de major importància: Déu mateix entre nosaltres.
Els deixebles van fer bé els comptes; van comptar amb exactitud el nombre de pans i de peixos, però en dividir-los mentalment entre tanta gent, els sortia quasi bé un zero periòdic; per això optaran pel realisme prudent: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos» (Mt 14,17). No se n'adonen que tenen a Jesús —vertader Déu i vertader home— entre ells!
Tot parafrasejant sant Josepmaria Escrivà, no ens aniria malament recordar aquí que: «En les empreses d'apostolat és cosa bona —és una obligació— que facis cabal dels teus mitjans terrenals (2+2=4), però no oblidis, mai!, que et cal comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu +2 +2...». L'optimisme cristià no es fonamenta en l'absència de dificultats, de resistències i d'errors personals, sinó en Déu que ens diu: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20)
Seria bo que tu i jo, davant les dificultats, abans de donar una sentència de mort a l'audàcia i optimisme de l'esperit cristià, comptem amb Déu. Tan de bo poguéssim dir com sant Francesc aquella genial pregària: «Allí on hi hagi odi que jo hi posi amor»; és a dir, allí on no em surtin els comptes, que compti amb Déu.
