Avui veiem novament el Senyor envoltat d'una gentada: «N'hi anaren tants que no cabien ni davant de l'entrada» (Mc 2,2). El seu cor es desfà davant la necessitat dels altres i els procura tot el bé que es pot fer: perdona, ensenya i guareix alhora. Certament, els atorga ajuda a nivell material (en el cas d'avui, tot guarint una malaltia de paràlisi), però —en el fons— cerca el millor i primer per a cadascú de nosaltres: el bé de l'ànima.

Jesús-Salvador vol deixar-nos una esperança certa de salvació: Ell és capaç, fins i tot, de perdonar els pecats i de compadir-se de la nostra feblesa moral. Abans de res, diu taxativament: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Després, el contemplem associant el perdó dels pecats —que atorga generosament i incansable— a un miracle extraordinari, “palpable” amb els nostres ulls físics. Com una mena de garantia externa, com per obrir-nos els ulls de la fe, després de declarar el perdó dels pecats del paralític, el guareix la paràlisi: «‘T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa’. Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom» (Mc 2,11-12).

Aquest miracle el podem reviure sovint nosaltres amb la Confessió. En les paraules d'absolució que pronuncia el ministre de Déu («Jo t'absolc en el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant») Jesús ens atorga novament —de manera discreta— la garantia externa del perdó dels nostres pecats, garantia equivalent a la curació espectacular que va fer amb el paralític de Cafar-Naüm.

Ara comencem un nou temps ordinari. I ara se'ns recorda als creients la urgent necessitat que tenim de la trobada sincera i personal amb Jesucrist misericordiós. Ell ens convida en aquest temps a no fer rebaixes ni descuidar el necessari perdó que Ell ens ofereix en la seva cambra, a l'Església.