Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimarts XIII de durant l'any

Santoral 28 de Juny: Sant Ireneu de Lió, bisbe i màrtir

Text de l'Evangeli (Mt 8,23-27): En aquell temps, Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb Ell. Tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien: «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!». Ell els diu: «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?».

«Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança»

Fra Lluc TORCAL Monjo de Monestir de Sta. Mª de Poblet
(Santa Maria de Poblet, Tarragona, Espanya)

Avui, Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels fragments més colpidors de la vida pública del Senyor. L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!» (Mt 8,25).

L'evangelista se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús en seguí la calma, calma que no anava destinada només a realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca fe?» (Mt 8,26).

Els deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu» (Nicetes de Remesiana).

Quan pensem que el terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.