La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns VI de durant l'any

1ª Lectura (Gn 4,1-15.25): Eva, la muller d'Adam, va tenir el seu fill Caín, i deia: «He posat al món un noi, gràcies al Senyor». Tingué encara Abel, germà de Caín. Abel va ser pastor d'ovelles, i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín oferí al Senyor un present dels fruits de la terra. Abel també oferí al Senyor llet i primers nats del seu ramat. El Senyor es complagué en Abel i en l'ofrena que li presentava, però no en Caín ni en la seva ofrena. Caín es disgustà molt. El Senyor li digué: «Per què estàs disgustat i no aixeques el cap? Obra com cal, i seràs acceptat. Si no, el pecat jeu a la porta. El seu desig et busca, però tu l'has de sotmetre».

Caín digué a Abel, el seu germà: «Sortim a fora». Un cop foren al camp, Caín es llançà sobre el seu germà i el matà. Després el Senyor digué a Caín: «On és Abel, el teu germà?». Ell respongué: «No ho sé, no sóc el seu guardià». Li diu el Senyor: «Què has fet, Caín? El clam de la sang del teu germà m'arriba de la terra. Des d'ara seràs maleït de les terres amarades amb la sang del teu germà, que les teves mans han vessat. Quan les treballaràs no et donaran més la seva riquesa. Aniràs pel món errant i fugitiu».

Caín digué al Senyor: «El meu crim és insuportable. Des d'avui em bandegeu de les terres fèrtils i m'hauré d'amagar de la vostra presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà». El Senyor li respongué: «Això no! Si algú mata un caïnita serà venjat set vegades». Aleshores el Senyor el marcà amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobarien. La muller d'Adam tingué un altre fill, i li posà el nom de Set, perquè deia: «Déu m'ha concedit encara descendència en lloc d'Abel, que Caín va matar».
Salm responsorial: 49
R/. Ofereix a Déu accions de gràcies.
Parla el Senyor, el sobirà dels poderosos, convoca la terra de llevant fins a ponent. No és pas pels sacrificis que et reprenc: sé que no et canses d'oferir holocaustos.

«Com goses predicar els meus preceptes i parlar de la meva aliança, tu que no acceptes els avisos, i tant se te'n dóna del que et mano?».

T'asseus a malparlar dels teus germans, a difamar els teus familiars. He de callar, mentre fas tot això? Et pensaves que seria com tu? Te n'acuso, t'ho retrec a la cara».
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 14,6): Al·leluia. Jo sóc el camí, la veritat i la vida, diu el Senyor; ningú no ve al Pare sinó per mi. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 8,11-13): En aquell temps, els fariseus vingueren i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Ell sospirà profundament i digué: «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal». Jesús els deixà, s'embarcà altra vegada i se'n va anar a l'altra riba.

«Us asseguro que no els serà donat cap senyal»

Mn. Jordi POU i Sabater
(Sant Jordi Desvalls, Girona, Espanya)

Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.

També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.

En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.