Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.

També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.

En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.