La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home escatològic
    1. «Discontinuïtat dins la continuïtat»

El Jesús ressuscitat és Aquell mateix que poc abans havia estat crucificat i mort. Alhora, però, ha sofert certes transformacions: és el mateix, però no com abans. S'ha presentat enmig d'ells estant les portes tancades (cf. Jo 20,19), cosa que no hauria estat habitual abans de morir; Maria Magdalena el veu, però no reïx a reconèixer-lo sinó quan Ell, amb el seu to de veu tendre, pronuncia el nom d'ella (cf. Jo 20, 16); els dos deixebles d'Emmaús, tot i que l'escolten durant una bona estona pel camí, no el reconeixen fins veure el característic gest de partir i distribuir el pa (cf. Lc 24, 30-31); s'apareix vora el llac i, en veure'l, no el reconeixen (almenys, no reaccionen) fins que es consuma una nova pesca extraordinària (cf. Jo 21,1-7).

 Hi ha continuïtat ja que es tracta del mateix Cos; alhora, però, hi ha discontinuïtat: no és exactament com abans (hi ha una diversitat qualitativa). Més ben dit, hi ha com una certa discontinuïtat enmig d'una fonamental continuïtat. Aquest factor cal tenir-lo en compte quan reflexionem sobre l'estimació de l'home històric que esdevé home escatològic.

En aquest sentit és també molt simptomàtic el que afirma el Concili Vaticà II en relació a la terra nova i el cel nou: «No coneixem tampoc la forma com l'univers es transformarà» (GS 39). Aquest “transformar” —que és distint del simple “anihilar”— ja dona idea de discontinuïtat-continuïtat. Alhora, però, el Concili adverteix contra el que podríem anomenar un “excés de visió escatològica” d'aquells que, pensant que el món present és destinat a desaparèixer, perden interès pel seu conreu: «L'expectació davant una terra nova no ha d'ofegar, ans esperonar l'interès a cultivar aquesta terra, en la qual creix aquell Cos de la nova família humana, que ja pot proporcionar algun esbós del nou segle» (Ibidem). És a dir, la configuració del futur món no és aliena al que ara fem en el món present. Per tant, sense concretar els detalls —que no els podem imaginar— sí és cert que apareix novament aquest interessant element de continuïtat entre el món present i el futur.

Aquestes consideracions tenen una aplicació pràctica per a l'home històric: l'amor de l'home escatològic està condicionat per l'amor que aquest mateix home ha viscut en la seva etapa històrica. El que volem dir, ho expressa molt bé el que escriví el beat Josepmaria: «Em va omplir de goig veure que comprenies el que et vaig dir: tu i jo hem d'obrar i viure i morir com a enamorats, i “viurem així eternament”». Amb altres paraules, el propi sant Agustí, tot comentant el Salm 148, expressava la mateixa intuïció: «Ningú no serà idoni per a la vida futura si no s'hi ha preparat». És aquest element de continuïtat el que avala allò que abans suggeríem del caire “nupcial” que caracteritza l'amor de l'home històric. 

Bo i donant un pas endavant, aquestes reflexions ens permeten sospitar que l'amor de dos esposos fidels en l'etapa històrica ha de tenir una certa continuïtat en l'etapa escatològica. El sentit comú (perquè és una qüestió que pertany a l'essència de l'amor) associat al sentit sobrenatural ens confirma aquest pressentiment: ningú no podrà negar que, de la mateixa manera que Santa Maria, ja en l'eternitat, segueix essent la Mare de Jesús, alhora, la relació esponsalícia que Ella visqué amb sant Josep a la Terra ha de tenir algun reflex en l'eternitat. Ells dos —ara ja en l'eternitat— no són uns simples coneguts, ni tan sols només dos germans en la fe: la dimensió esponsalícia que presidí llur relació en la vida terrenal, d'alguna manera, ha de tenir una continuïtat en la vida eterna (molt més si es tracta d'una eternitat en comunió amb Déu).

Joan Pau II, amb una finesa i prudència teològiques incomparables, ens orienta vers aquesta intuïció: «En parlar del cos glorificat per mitjà de la resurrecció en la vida futura, pensem en l'home baró-dona, en tota la veritat de la seva humanitat: l'home que juntament amb l'experiència escatològica del Déu viu (en la visió “cara a cara”), experimentarà precisament aquest significat [esponsalici] del propi cos. Es tractarà d'una experiència totalment nova i, alhora, no estranya —de cap de les maneres— a allò en què l'home ha participat “des del principi”; ni tan sols serà aliena a allò que, en la dimensió històrica de la seva existència, ha constituït en ell la font de la tensió entre l'esperit i el cos, i que es refereix sobretot, precisament, al significat procreador del cos i de la sexualitat. L'home del “món venidor” tornarà a trobar en aquesta nova experiència del propi cos precisament la realització d'allò que portava en si perennement i històrica, en cert sentit, com a heretat» (AG 13.I.82, 5).

Amb tot, no podem entrar en majors concrecions, ja que, si és cert el que hem dit fins ara, no és menys cert que, alhora, hi ha un factor de discontinuïtat: el què de l'amor no canvia, però sí el com. El que ens pertoca és analitzar els factors de discontinuïtat i veure com afecten a l'estil de l'amor de l'home escatològic.

< Anterior     Següent >