Els Misteris de Glòria són el “coronament necessari” de la vida de Nostre Senyor Jesucrist. Per què? La resposta ens la dóna sant Pau: «Si el Crist no hagués ressuscitat, la nostra predicació seria sense objecte, ho seria també la vostra fe» (1Co 15,14). Encara més: seríem «els més miserables de tots els homes» (1Co 15,19), ja que —predicant quelcom que no hauria succeït— seríem «falsos testimonis de Déu» (1Co 15,15).

Però, en realitat, història i fe ens informen del Crist-Ressuscitat. Els n’hi ha que “el veuen”; els n’hi ha que “no el veuen”. Què passa? Ho veurem! En tot cas, està “testimoniat”.

El misteri de la Redempció “penja” de la Resurrecció del Senyor: sense Resurrecció no hi ha Redempció. I doncs, ¿quina força tindria —més enllà de la mort— el lliurament de Jesús per nosaltres fins a la mort, si, després de tot, roman mort? La passió hauria quedat com un simple gest de solidaritat envers nosaltres —els mortals—, però no estaria donant resposta al vertader enigma: ¿què hi ha de la meva resurrecció, de la meva vida eterna? (si la meva felicitat no té projecció eterna, aleshores aquesta felicitat és molt parcial: en realitat no és una autèntica felicitat, sinó un “passa-temps”) (Ampliació: «Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat»).

Podem distingir 4 grups de persones segons llur reacció davant del fet de la Resurrecció del Senyor: 1. Mentiders, 2. “Apòstols d’apòstols”; 3. “Científics”; 4. Desesperançats. Veiem com aquets grups han respost a les següents preguntes: ¿Com puc trobar el Ressuscitat?; ¿On puc trobar el Ressuscitat?...

1r) «Per què cerqueu entre els morts aquell qui és viu?» (Lc 24,5). Bona qüestió! És la pregunta que dos àngels fan a les dones que van al sepulcre —molt de matí— per tal d’embalsamar el cadàver de Jesús.

Eren allí també els de la guàrdia que havien posat els prínceps dels sacerdots amb l’ajut dels romans: «De por es varen estremir i es quedaren com morts (...). Alguns d’ells anaren a la ciutat i comunicaren als prínceps dels sacerdots tot el que havia succeït» (Mt 28,4.11). Reunits amb els ancians, el prínceps dels sacerdots els donaren una bona quantitat de diner per tal que divulguessin: «Els seus deixebles van venir de nit i el van robar mentre dormíem» (Mt 28,13). Aquí tenim el primer grup: els mentiders, els qui —encadenats a la seva fal·làcia— donaren testimoni de la Resurrecció, però tot romanent “morts per a sempre” dins del seu propi engany.

D’aquesta mena en resten molts encara avui dia: segueixen cercant “raons” entre els morts per a negar el Crist vivent. Paradoxalment, sense trobar Jesús donen raó del Crist ressuscitat... «¿Presenteu testimonis dormits?», pregunta sant Agustí. I conclou: «Miserable astúcia! Inventant aquestes faules, defalliu». Tots aquests no encerten ni “com” ni “on” cal cercar el Ressuscitat (tot i que llur anti-testimoni no deixa de ser-nos parcialment útil: la realitat es resisteix a ser substituïda; intentant-ho s’enfonsen en la incongruència...).

2n) «No és aquí: ha ressuscitat» (Lc 24,6), diuen els àngels. Els nostres primers testimonis de la Resurrecció no estaven dormides: elles (Maria Magdalena, l’altra Maria, Salomé...) a la matinada varen anar al sepulcre. Havien estat testimonis —al Calvari— del terratrèmol amb què la naturalesa acomiadà el Crist que expirava i ara són testimonis de l’altre «gran» tremolor de terra amb què la naturalesa saludava el Crist ressorgit. Inclús els éssers celestials les conviden a mirar dins del sepulcre: «No tingueu por (...). Veniu a veure el lloc on estava posat» (Mt 28,5-6).

Elles «amb temor» —molt comprensible perquè havia succeït quelcom mai vist— «i una gran joia» —perquè havia succeït quelcom mai imaginat— «van córrer a anunciar-ho als deixebles» (Mt 28,8). Elles formen el segon grup esmentat: “apòstols d’apòstols” (Ampliació: «Les dones van córrer a anunciar-ho als deixebles»). Què ocorregué en elles per tal que assoliren a “veure’l”?...

3r) «Aleshores, Jesús els va sortir a l’encontre i els digué: ‘Déu vos guard’. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren» (Mt 28,9). Hem dit que els n’hi ha que “el veuen”; els n’hi ha que “no el veuen”...

Sens dubte, veure Jesús és un do de Déu, però hi ha quelcom més! (Ampliació: Ningú no se sentirà decebut com tampoc s'hi sentiren aquelles dones que arribaren al sepulcre). Aleshores, què és allò decisiu per a “veure’l”? En les cites evangèliques ja sobresurten dos detalls importants en relació al “com”: a) aquestes dones (“apòstols d’apòstols”) es disposen (es posen en marxa) tan aviat com poden —en despuntar el dia (aquí hi veiem amor: servei, delicadesa, sol·licitud envers el Senyor); b) els és familiar una enorme tendresa-sintonia cap a Jesús: no dubtaren en llançar-se als peus del Ressuscitat per adorar-lo... En elles es compleix la dita castellana: “A quien madruga, Dios le ayuda”. Descobrim aquí una clau de volta: la tendresa envers Ell, la confiança en Ell... que desemboquen en la fe en Ell (Ampliació: «No és aquí: ha ressuscitat»).

La FE? Un fet tan decisiu com la Resurrecció, ¿no mereixeria alguna mena de certesa més “contundent”? La meditació sobre les següents aparicions del Ressuscitat —tal com són narrades en els Evangelis— ens donarà la resposta...