Seguint amb la idea del paral·lelisme entre Jesucrist i la seva Mare, també Ella participa d’una manera eminent de la glòria de Jesucrist al Cel. El Crist regna, a Ell li ha estat lliurat tot poder; per la seva banda, la Verge Maria és coronada —reconeguda— com a reina de tot el que ha estat creat: cel i terra. Aquesta Reina és la nostra Mare! El seu regnat és com el de Jesucrist, el seu Fill: servir, servir-nos! (Ampliació: «Sóc l'esclava del Senyor»).

1r) «Una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles» (Ap 12,1). La bellesa de la Mare de Déu no podia ser millor descrita: està como revestida de Déu mateix —el Sol dels sols—, i la resta del cosmos (lluna, estrelles...) resten sota la seva potestat i estan presents en la seva ment (en el seu cor de Mare).

Sant Maximilià Mª Kolbe plantejà un audaç argument sobre el “poder” de la Verge: ja que per a la concessió de la gràcia més gran mai atorgada a una criatura (la maternitat divina) l’Altíssim li demanà permís a Maria, aleshores —conclou el pare Kolbe— «no es concedeix cap gràcia sense que Jesús li demani permís a Maria». I, ja que Jesús ens donà Maria per Mare, el “sí”, el permís el tenim sempre assegurat. Ella regna amb el voler —l’amor— d’una mare! (Ampliació: Santa Maria Reina).

2n) «Vaig veure un cel nou i una terra nova (...). I vaig veure la ciutat santa, la nova Jerusalem, que baixava del cel procedent de Déu, abillada com una núvia adornada per al seu espòs» (Ap 21,1-2). Un cop més l’Apocalipsi de sant Joan! Quan es descrivia aquesta visió, Maria ja havia era assumpta al Cel... Sigui el que sigui —Santa Maria ja formava part del Cel—, la cita ens serveix per a introduir una altra bella intuïció del Papa Ratzinger: per a nosaltres el cel ja no és una esfera llunyana i desconeguda. Allí tenim una Mare: la mateixa Mare de Jesús! Maria, en Déu, és reina del cel i de la terra. Precisament perquè està “en” i “amb” Déu, Ella està molt a prop de cadascú de nosaltres... (Ampliació: El Cel té un cor).

3r) «Així que ha arribat la teva salutació a les meves orelles, l’infant ha saltat d’entusiasme a les meves entranyes» (Lc 1,44). El nostre recorregut al llarg dels Misteris del Rosari s’inicià amb la salutació plena d’alegria de Sant Miquel Arcàngel a Santa Maria («Alegreu-vos, Maria!»). Completem aquest recorregut amb la joia de santa Isabel i de sant Joan Baptista, el qual sense haver nascut ja saltava de goig.

Aquell encontre entre Maria i Isabel (a casa de Zacaries) potser sigui una guspira del goig del Cel, on Déu ho serà tot per a tots (cf. 1Co 15,28). Visquem aquest avançament tal com ens ho demanava el Papa Francesc: «Aquestes dues dones es troben i ho fan amb alegria: aquest moment és tota una festa! Si aprenguéssim aquest servei d’anar a l’encontre dels altres, com canviaria el món!».