1r) «Per les mans dels apòstols es feien molts miracles i prodigis» (Ac 5,12). La qüestió dels miracles! No són cosa només del passat, com tampoc és només del passat la incredulitat de molts ni que vegin miracles...

El poder del Senyor acompanyà especialment la incipient predicació dels Apòstols. El més sorprenent, però, és que segles més tard encara sospirem pels miracles. La història ho mostra: ¿quines pressions no hagueren de patir Bernadette, els pastorets de Fàtima, les vidents de Garabandal, etc.? Els pobres vidents acabaven dient a Santa Maria: —Si veuen un miracle, creuran en Vós... De miracles en sobren: al Nou Testament, a Lourdes, i a cinquanta mil llocs més!

2n) «Si no veieu miracles i prodigis, no creieu» (Jn 4,48). I veient-los alguns tampoc hi creuen. Fe i obediència, això és el que cal. Bernadette, a punt de traspassar, es lamentava: —No em creuen, no em creuen (tot i que ja feia anys que al brollador de Massabielle es produïen tota mena de prodigis analitzats, comprovats, catalogats...).

Els miracles poden ajudar, però no són la solució definitiva... Fe, fe, fe i obediència, obediència, obediència (Ampliació: ¿Qui pot reconèixer-lo com a Déu?). «No voleu víctimes ni ofrenes (...). Aleshores he dit: heus aquí que vinc a fer, o Déu!, la vostra voluntat» (He 10,5.7). Ens salvem per la fe personal de cadascú manifestada en l’obediència a Déu, no pels miracles: aquests no poden substituir ni la nostra pregària ni la fe personal en Déu.

Santa Bernadette descrivia la psicologia de la Senyora: li agraden particularment la penitència i l’obediència. Així, abans que naixés la font de Massabielle, Bernadette —exposant-se al ridícul davant la gentada que esperava ansiosament un miracle— va menjar herba per obediència: la Senyora li demanava que begués l’aigua que havia de brollar, i la vident buscava, furgava en la gespa del terra... En trobar-hi només una mica de fang humit intenta beure (menjar) aquell fang. L’acabarà vomitant. Tot un espectacle!, amb la cara empastifada de fang.

Però al cap d’una estona..., quan Bernadette ja s’havia retirat del lloc, començà a brollar un fil d’aigua, i després una beta d’aigua, i després un doll d’aigua... i ara els malalts hi prenen banys. Allí s’han produït milers de guaricions inexplicables (sobretot, guaricions de l’esperança, de l’esperança que salva).

3r) «Veient que tenia fe per a poder posar-se bo, [Pau] digué amb veu forta: ‘Posa’t dret sobre els peus!’. Ell féu un salt i començà a caminar» (Ac 14,9-10). Els fets tingueren lloc a Listra, mentre un home invàlid de naixement escoltava atentament a Pau. El malalt no demanà el miracle, però... Aleshores, «les multituds, en veure el que Pau havia fet, alçaren una cridòria...» fins al punt que confonien Pau i Bernabé amb deus...

Es repeteix la mateixa història de sempre: les ànimes —en general— reaccionen amb entusiasme davant del “miracle”, però aquests miracles i/o fets extraordinaris (manifestats en la naturalesa) tenen efectes ambivalents: depenen de les disposicions i de la formació en la fe de cada ànima. No tots reaccionen favorablement, i, entre els qui reaccionen, la reacció d’entusiasme creix com l’escuma, però —després de l’eufòria inicial— sovint es desinfla tan ràpidament com l’escuma.

Ja hem esmentat com ho patí Jesucrist: una setmana després de ressuscitat Llàtzer —set dies mort—, el Crist apareix clavat a la creu. Les multiplicacions dels pans, després de l’entusiasme inicial, acaben amb la deserció generalitzada, fins al punt que Jesús pregunta als dotze: «I vosaltres també us en voleu anar?» (Jn 6,67). Quin consol per al Senyor, en aquell moment, la resposta de Simó Pere: «Vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que vós sou el Sant de Déu» (Jn 6,68-69).

< Anterior Següent >