D'una altra banda, sembla que l'energia corporal que Déu ha atorgat a l'home necessita un complement d'espiritualització, procedent de la feminitat: la dona no ha d'anul·lar el tarannà enèrgic i dominant de l'amor masculí, sinó que l'ha de modular. Eva ha de ser prou delicada com per aconseguir “dominar” el domini de l'home, de tal manera que aquest “domini modulat” resti per al servei i la seguretat de la família. Vist des d'una altra perspectiva: la dona, veritable reina de la creació, ha de liderar dita creació. Ortega y Gasset assegurava que «l'ofici de la dona és el de ser un ideal per a l'home». Per a copsar del tot el projecte matrimonial sortit al principi de les mans del Creador, cal fer esment d'aquesta qualitat femenina que anomenem “encís femení”: la dona té l'originària capacitat de generar fascinació en l'home. En efecte, «en la descripció bíblica, l'exclamació del primer home en veure la dona que ha estat creada, és una exclamació d'admiració i d'encís, que abraça tota la història de l'home sobre la terra» (MD 10). «Tota la constitució exterior del cos de la dona, el seu aspecte particular, les qualitats que amb la força d'un atraient perenne hi són des dels orígens» (AG 12.III.80, 5), la feminitat els posseeix amb vista al protagonisme que ella —com a esposa i com a mare— ha d'exercir en la creació.

Eva i Adam, en l'estat de justícia original, s'estimen espontàniament; es complementen de manera “automàtica”; viuen una mena d'harmonia originària. Però en aquesta “harmonia” la dona té un protagonisme: ella és i ha de ser el punt de referència. Però “dominar el domini” és una tasca molt subtil i delicada. Per això, el Creador ha fet que la dona tingui un “què” misteriós (tant en el seu cos com en el seu esperit) que atrau poderosament l'home, tant que ell depèn d'ella: Adam viu encisat per Eva. Insistim: l'Enemic, per tal de fer caure la Humanitat, s'enfrontà amb Eva.

A Eva segur que mai li hagués agradat un Adam “penjat”, escanyolit, fluix, escarransit, covard i poruc. Eva, per tal d'equilibrar —compensar— la seva gran capacitat d'estimar i de patir, necessitava un ajut, un company, un germà, que la defensés amb fortalesa i delicadesa. I aquí es troba el quid de la qüestió. Dóna la impressió que Déu ha posat en l'home la fortalesa física i ha deixat a l'amor d'Eva la segona part: el desvetllar, l'educació i la modulació de la delicadesa (és a dir, l'espiritualització) d'aquesta fortalesa, fortalesa que ha de ser no solament física, sinó, també, espiritual (interior). El domini físic és coacció; el “domini” espiritual és per a l'amor. «La dona —en nom de l'alliberament del “domini” de l'home— no pot tendir a apropiar-se de les característiques masculines contrariant la seva pròpia “originalitat” femenina. Hi ha la ben fundada temença que per aquest camí la dona no arribarà a “realitzar-se” i podria, en canvi, deformar i perdre allò que constitueix la seva riquesa essencial» (MD 10).

< Anterior     Següent >