En el decurs de la història de la humanitat, el què és l'amor no ha canviat, tal com ho hem avançat en la Introducció i hem ampliat en apartats posteriors. Amb tot, però, ara no podem estimar de la mateixa manera com ho feien els nostres primers pares abans del pecat original. És a dir, malgrat haver canviat el com de l'estimar, no ha variat el què de l'estimació. Per això, Joan Pau II insisteix que hem d'abocar-nos en el llindar del pecat dels orígens per tal de «comprendre aquest estat d'innocència originària en connexió amb l'estat històric de l'home després del pecat original» (AG 13.II.80, 3) i, així, contemplant retrospectivament l'amor genuí dels inicis, reviure'l dins l'escenari de l'home històric. 

I, què era l'amor ja en els primers estadis de la vida d'Eva i Adam? La Paraula de Déu ho explica de manera senzilla dient que «tots dos (...) anaven nus, però no tenien vergonya l'un de l'altre» (Gn 2,25). La “nuesa original” (sense passar vergonya) és una manera d'expressar el perfecte mutu enteniment: res no els separava i s'oferien l'un a l'altre amb el cor pel davant i donant-ho tot. Llur vida amorosa es caracteritzava per una relació fluida. Era un amor perfecte, és a dir, senzill, “transparent”, incondicional: l'un era feliç fent feliç l'altre; més encara, l'un només era feliç cercant la perfecció de l'altre. 

Ja hem parlat del significat esponsalici del cos en el sentit que el cos humà té «una capacitat particular d'expressar l'amor, en el que l'home esdevé un do per a l'altre» (AG 16.I.80, 4). Doncs bé, Joan Pau II descriu l'estat d'harmonia originària tot afirmant que vivien plenament el significat esponsalici del cos, ja que ambdós apreciaven els valors personals presents en llur feminitat i masculinitat, i gràcies a això es constituïa «la “intimitat personal” de la comunicació recíproca en tota la seva radical senzillesa i puresa» (AG 19.XII.79, 5). És a dir, es miraven l'un a l'altre amb la mateixa mirada d'amor amb què Déu ens contempla: «La “nuesa” significa el bé originari de la visió divina (...); significa tota la senzillesa i plenitud de la visió a través de la qual es manifesta el valor “pur” del cos i del sexe» (AG 2.I.80, 1).

I, a més de tractar-se d'un amor perfecte, el vivien —anem a veure el com— amb espontaneïtat, és a dir, “naturalment”, sense sacrifici o esforç : es tractava d'un amor que “sortia” tot sol. En la terminologia pròpia de la teologia del cos, hauríem de dir que els nostres primers pares, «creats per l'Amor, això és, dotats en llur ésser de masculinitat i feminitat, ambdós estan “nus”, perquè són lliures de la mateixa llibertat del do» (AG 16.I.80, 1). És a dir, res (cap vici ni feblesa) no els impedia viure la llibertat per a la donació; en aquella situació hom «no coneixia ruptura interior i contraposició entre el que és espiritual i el que és sensible (...), entre allò que humanament constitueix la persona i allò que en l'home determina el seu sexe: la masculinitat i la feminitat» (AG 2.I.80, 1). Gaudien d'un perfecte autodomini del cos. Així, en l'estat d'harmonia originària la llibertat humana mai era “aprofitada” per a l'entreteniment propi, sinó que sempre i únicament era “gaudida” per a la donació als altres. 

En el règim actual d'amor, és a dir, en l'amor de l'home històric, hem d'aspirar al què de l'estimació original, mentre que el com ens el mostrarà l'entrega de Jesús: una donació mediada per la conversió i l'esperit de sacrifici.

< Anterior     Següent >