Les paraules de Gn 3,16 les hem qualificades com de “missatge breu, però de llargues conseqüències”. I així ha estat. Ja en la història de l'Antic Testament trobem comportaments desconcertants, que suposen una forta discriminació envers la dona en menystenir-la greument. Sense anar gaire més lluny, podem recordar aquella escena en la que Abraham —el nostre pare en la fe!— es veié obligat a «baixar a l'Egipte per estar-s'hi, ja que la fam pesava sobre el país» (Gn 12,10). En arribar a l'Egipte, conscient com era Abraham que la seva dona era molt formosa, no volent que se li compliquessin les coses, no se li acudí altra cosa que proposar el següent a Sara: «Mira, jo sé que ets una dona bonica. Quan els egipcis et vegin, diran: ‘És la seva muller’, i em mataran a mi, i a tu et deixaran en vida. Digues, doncs, que ets la meva germana, perquè em tractin bé per causa teva» (Gn 12,11-13). Realment, entre Gn 2 i Gn 3 es produeix un canvi radical en l'interior del cor humà: aquella expressió de joia nupcial quan l'Adam del orígens troba la dona ja no es repeteix més; ara les seves paraules (i actituds), lluny de lloar-la, són de denúncia o (com acabem de notar en aquest cas) de defensa, com si ella fos un “enemic” (cf. AG 25.VI.80, 6).

I així fou: els egipcis no tardaren en comentar la jugada, de tal manera que els comentaris arribaren fins l'oïda del Faraó, i Sara fou, finalment, conduïda al seu palau. El Faraó «féu bons tractes a Abram per causa d'ella, i va posseir ovelles, vaques, ases, criats i criades, someres i camells» (Gn 12,15-16). 

Sortosament, Déu protegí Abraham i permeté que al Faraó li sorgiren tota mena de problemes i entrebancs mentre que Sara era al palau. La cosa va arribar fins a tal punt, que l'egipci començà a sospitar i, al cap de tot, s'assabentà que Sara era —de fet— l'esposa d'Abraham. El Faraó deuria anar tan aclaparat per tantes complicacions que l'envoltaven en aquell moment, que va cridar Abraham i li pregà que marxés lluny d'allà amb la seva esposa i tot el que posseïa. Si no fos pels condicionaments culturals d'aquella època, n'hi hauria per fer-se creus de l'actitud d'Abraham, un home reiteradament elogiat en la Sagrada Escriptura per la seva fe.

Un altre cas que també crida l'atenció és el de Lot, un nebot d'Abraham. Era un home honrat. De fet fou l'únic que se salvà de la “cremada” de Sodoma i Gomorra. La qüestió és que uns misteriosos personatges es presentaren al campament d'Abraham i, després d'anunciar-li que miraculosament tindria descendència, l'assabentaren que les dues ciutats esmentades serien anihilades per causa de la multitud dels seus pecats (precisament d'impuresa!). Abraham manté amb Déu un diàleg filial, tot intercedint per aquelles poblacions. Finalment, «els dos àngels arribaren cap al tard a Sodoma» (Gn 19,1). 

Lot, que era un home acollidor com el seu oncle, s'estava assegut a la porta de la ciutat i, tan bon punt com els veié, corregué cap a ells i els convidà a casa seva. L'arribada d'aquells àngels (que es mostraven amb la faç d'home) creà sospites entre els ciutadans de Sodoma, de tal manera que —quan a casa de Lot encara no s'havien retirat a descansar— es presentaren allí bo i reclamant la presència d'aquelles dues persones per tal d'ajusticiar-los. La reacció de Lot, que —recordem-m'ho— fou l'únic que se salvà de la “cremada” és sorprenent: «‘Per favor, germans meus, no feu aquesta maldat! Escolteu: tinc dues filles que encara no han conegut home. Us les duré perquè els feu el que us sembli; però no em feu res a aquests homes’» (Gn 19,7-8). De nou sortosament, tampoc els succeí cap mal a les filles de Lot (els dos àngels s'encarregaren de cegar i dispersar els habitants que els assetjaven) i l'endemà foren les úniques persones que, amb el seu pare, se salvaren del càstig.

No ens resultaria difícil treure a la llum altres mals exemples de discriminació de la dona. Hem seleccionat aquests dos per tal de destacar els forts condicionaments culturals que graven sobre ella. Tant Abraham com Lot són figures que Déu defensa i, amb tot (sense culpa moral, diríem) es veuen afectats per una mentalitat que perjudica greument la dona. Molts homes dels nostres dies s'esquinçarien els vestits si coneguessin aquestes històries. És de témer, però, que Abraham i Lot —tot i tenint en compte els prejudicis culturals de llur època— s'esgarrifarien en comprovar com avui, després de dos mil anys de redempció, segueix de mal parada la dona (i a més, amb fina subtilesa, ja que no són poques les que havent-se esclavitzat es pensen que s'han alliberat). 

Joan Pau II ho ha denunciat i n'ha demanat disculpes: «Quan llegim en la descripció bíblica les paraules adreçades a la dona: ‘Cap el teu home anirà el teu afany, però ell et voldrà dominar’ (Gn 3,16), descobrim una ruptura i una constant amenaça precisament en relació a aquesta “unitat de tots dos” (...). Però aquesta amenaça és més greu per a la dona» (MD 10). I, en realitat, «quantes vegades (...) la dona paga pel propi pecat (...), però solament paga ella i paga sola!» (MD 14).

< Anterior     Següent >