Ja endinsats en l'etapa de l'amor de l'home històric (l'home que arrossega l'herència del pecat original), ens cal fer una referència expressa a la qüestió de la puresa corporal (el ja esmentat “entrenament del cos”). El cos humà és part essencial de l'existència de l'home i de la seva vocació. A més, tot parlant de l'home històric, cal tenir en compte el “plus” de valor que incorpora aquest cos pel fet que és un cos redimit, és a dir, adquirit «pagant un gran preu» (1Cor 6,20): «La realitat de la redempció, que és també “redempció del cos”, constitueix aquesta font [de major dignitat del cos]» (AG 11.II.81, 4). 

Així, l'home ha d'estimar amb el cos, que —com ja s'ha dit— està “dissenyat” per a l'amor (només l'ésser humà pot fer l'ullet, enamorar amb una mirada, somriure, acariciar...). És a dir, el cos humà té un “significat esponsalici”; és apte per a la comunió de les persones. Però no n'hi ha prou amb el “disseny”, sinó que —després del pecat original— cal “entrenar” el cos per tal de saber estimar amb el cos. Aquest és un art que s'aprèn amb l'hàbit de la puresa, entesa com una “tasca” i una “pedagogia” (una espiritualització) del cos, de manera que aquest esdevingui signe (o reflex) de la persona i matèria de la comunió interpersonal (cf. AG 8.IV.81, 2 i 4).

En l'estat de justícia original les realitats mantenien una perfecta coordinació i ordenació jeràrquica: l'home respecte Déu, les passions respecte la raó, el cos respecte l'ànima. Després del desordre moral original, altres tipus de desordres s'han esdevingut i, en concret, l'ordenació del cos a l'ànima ja no és tampoc espontània: els dinamismes corporals ja no tendeixen sempre a reflectir espontàniament els dinamismes del cor. Aquest fenomen és el que —en teologia moral— anomenem “concupiscència”: «Limitació, infracció i, àdhuc, deformació del significat esponsalici del cos» (AG 25.VI.80, 6). 

En aquesta situació, «la feminitat i la masculinitat, en la seva mútua relació, semblen no ser ja expressió de l'esperit que tendeix a la comunió personal, restant solament com a objecte d'atracció» (AG 23.VII.80, 1) i, així, la sexualitat comença a manifestar-se com a força autònoma, que provoca com un mena de “constricció” del cos, que, al seu torn, limita les possibilitats d'expressió de l'esperit i l'experiència de la donació de la persona. En fi, si bé la concupiscència no anul·la aquest significat del cos, sí és real que l'amenaça, per la qual cosa — com dèiem— ens cal tota una pedagogia del cos per tal que aquest pugui ser veritablement un fidel espill de l'ànima.

Un prejudici molt estès en la nostra cultura és el de reduir l'àmbit de la puresa i de la castedat corporal a l'esfera genital, com si la virtut de la puresa hagués de consistir en reprimir-se, aguantar-se o, en el millor dels casos, en una mena de decència corporal. Això és ridícul i caricaturesc: la puresa és quelcom d'un abast molt més profund!; és un saber estimar amb tot el cos; «la puresa és exigència d'amor» (AG 3.XII.80, 7) i, des de la perspectiva teològica de la redempció, la puresa és cridada a ser «glòria del cos humà davant de Déu» (AG 18.III.81, 3). És tot el nostre ésser sencer (i no solament el corporal, sinó també el psico-somàtic i l'espiritual) qui traspua sexualitat: la masculinitat i la feminitat hi són presents en la manera d'expressar-se, de gesticular, de mirar, de pensar, de sentir, etc. En darrer terme, la puresa ha d'incidir particularment sobre el “cor”, que —en definitiva— és «on es desenvolupa la més íntima i, en certa manera, la més essencial trama de la història» (AG 8.IV.81, 1). No és infreqüent (ni és casual) que aquells que fan ostentació de “valentia” sexual siguin, alhora, uns perfectes maleducats (en les maneres de parlar i en llurs pensaments) i covards (del tot incapaços de defensar una dona i una família), amb un cor d'allò més egoista.

Justament, la puresa —a més d'atorgar-nos la integració de les nostres facultats— capacita per a la reserva del propi cos. Sí, el cos cal reservar-lo. El significat esponsalici del cos fa que aquest sigui apte per al compromís. Però no es pot mantenir un compromís corporal sense l'entrenament del que ara parlem. Precisa-ment, el Senyor recorda als jueus que, si Moisès els havia permès la carta de divorci era per la duresa de llurs cors (cf. Mt 19,8). Però, per a defensar una dona i una família el que cal no és duresa, sinó quelcom molt diferent: fortalesa.

En efecte, el matrimoni (com així també altres tipus de compromisos de lliurament) suposa la donació de tota la vida personal a un altre (una dona, un home). I el cos és part essencial del nostre jo: si comprometem la vida, també comprometem el cos. La puresa serveix, per tant, per a reservar el cos per a l'esposa (per a l'espòs), senzillament perquè, quan un s'ha casat, el seu cos ja no és d'ell: és del seu cònjuge. No hi ha amor sense capacitat de reservar per a qui s'ho mereix allò que li ha estat donat. I, ¿qui es mereix la “meva” intimitat corporal? Doncs aquell(a) que ha compromès la “seva” vida a favor de la “meva” felicitat. Fora d'aquest marc, la donació íntima del jo corporal deixa de ser manifestació de compromís amorós i degenera en un entreteniment, que imposa la lògica del posseir l'altre per fruïció: l'altre esdevé pur “objecte”, que «adquireix per a mi un cert significat en la mesura que el manipulo i em serveixo d'ell, en la mesura que l'utilitzo» (AG 30.VII.80, 4). 

El drama d'aquests jocs és que fan mal: senzillament, despersonalitzen (dilueixen) la persona: «La concupiscència (...) sostreu a l'home la dignitat del do i, en certa manera, el “despersonalitza”, tot convertint-lo en objecte “per a l'altre”: la dona per a l'home i viceversa» (AG 23.VII.80, 4). L'ésser humà, per aquest camí es difumina, perquè està “dissenyat” per a l'amor, no per a la “mecànica sexual”. 

«La dignitat de la dona ha estat donada com una tasca a l'home» (MD 14). Han passat molts anys des d'aquell desordre original, i dóna la impressió que encara ens cal recórrer molt de camí en aquesta defensa de la dignitat de la dona. I no hi ha per a l'home defensa possible de la dignitat de la dona sense el cos ben entrenat. Heus ací la crida a la responsabilitat que el Sant Pare adreça a l'home, tot vinculant dita crida a la puresa en les seves més pregones exigències: «‘Tot aquell qui mira una dona cobejant-la, ja ha adulterat amb ella en el seu cor’ (Mt 5,28). Aquestes paraules, adreçades directament a l'home, demostren la veritat fonamental de la seva responsabilitat vers la dona, vers la seva dignitat (...). Aquesta dignitat depèn, directament, de la mateixa dona (...), i al mateix temps és “donada com a tasca” a l'home. De manera coherent, Crist apel·la a la responsabilitat de l'home (...). Per tant, cada home ha de mirar a dins seu i veure si aquella que li ha estat confiada com a germana (...), no s'ha convertit, per ell, en un “objecte”, objecte de plaer, d'explotació» (MD 14).

< Anterior     Següent >