«Aquesta ha estat la gran revolució cristiana: convertir el dolor en sofriment fecund; d'un mal, fer-ne un bé. Hem desposseït el diable d'aquesta arma...; i, amb ella, conquistem l'eternitat». Heus aquí una de les troballes més “paradoxals” de l'amor típicament cristià: l'amor de dolor, o bé, si hom ho prefereix, el dolor d'amor. En l'apartat anterior parlàvem de saber estimar amb el cos; ara ens referim a un saber estimar amb el dolor.

Hem començat aquest capítol tot afirmant que, en la segona etapa històrica de l'amor humà, dos punts de referència ens interessaven principalment: en primer lloc, l'escena del moment en que es viu el drama del pecat original i, en segon terme, el majestuós lliurament del Crist en el marc de la seva Passió, donació amorosa caracteritzada pel sacrifici i per l'afany de perdonar els altres. Dit amb poques paraules, l'home històric —certament— pot estimar, però el seu ha de ser un amor teixit de sacrifici i de conversió. I, alhora, el dolor o el sacrifici, si és volgut o acceptat per amor, esdevé una font de felicitat tal com no pot haver-hi cap altra en aquesta vida. 

El Crist expressà aquesta “paradoxa” a la seva manera i amb perspectiva d'eternitat: «Us ben asseguro que, si el gra de blat que cau a la terra no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit. Qui estima la seva vida, la perd; i qui no estima la seva vida en aquest món, la guardarà per a la vida eterna» (Jo 12,24-25). 

També havíem dit que les regles de l'amor (la llei moral, el què de l'amor) no poden canviar (si canvies el reglament, canvies també el “joc”). Adam i Eva, temptats des de fora per un “tercer” (d'ells mateixos mai hagués eixit aquesta temptació), cauen en el miratge. Finalment, en lloc de canviar l'amor, el que aconsegueixen és no estimar-se. El Diable, si bé no ha reeixit a fer fracassar el gran projecte de la creació (l'amor i el bé sempre són més grans que el mal), sí que aconsegueix introduir el dolor en la creació. Aparentment, aquest dolor seria la manifestació de què ja no és possible estimar. De fet, són moltes les veus que així ho afirmen: quants diuen haver-se separat perquè tenien problemes! I, en canvi, Déu Encarnat ens salva per mitjà dels problemes, tot i que se'ls podia haver estalviat, bo i redimint-nos d'una altra manera.

El Diable potser que sospitava que Déu oferiria el seu perdó als homes pel pecat original. Amb tot, el que no s'hauria imaginat mai (ni ell —el Diable— ni ningú) és que Déu estava disposat a fer una redempció no solament “perdonadora”, sinó també amorosa, consoladora i exemplar. Amorosa i exemplar perquè no s'ha conformat amb perdonar-nos, sinó que ha volgut ensenyar-nos a estimar a través del dolor. I redempció consoladora perquè ens sentim consolats en veure'ns precedits i acompanyats de Déu en el camí del sofriment, que per a Ell fou el Camí de la Creu (el Via Crucis). Aquesta ha estat, precisament, la gran revolució del Crist. Gairebé que podríem dir que ha pagat la pena el pecat original encara que no fos més que per a poder contemplar l'espectacle d'un Déu que pateix voluntàriament. Qui s'ho podia imaginar! ¿Quantes vega-des hom sent dir que «el remei ha estat pitjor que el mal»? En aquest cas ha estat ben bé a l'inrevés: no és per res que el Pregó de la vigília pasqual canta «Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!».

El dolor, aquest obligat i insidiós “company de viatge”, després del Camí de la Creu, ha restat transformat: «En la Creu del Crist no solament s'ha complert la Redempció mitjançant el sofriment, sinó que el propi sofriment humà ha restat redimit» (SD 19). És a dir, ara, el dolor pot tenir un altre sentit i pot tenir una altra força, ja que a través del sofriment els homes ens podem identificar amb Déu (és un Déu que pateix!), i ens podem identificar amb els projectes de Déu (ja que els ha tramitat a través del dolor). I diem que «el dolor pot...» perquè el dolor té realment aquest poder de transformació, a condició que sigui el dolor de Jesucrist, el sofriment viscut a l'estil de Jesús (un dolor discret, servicial i filial). Aquest és el Rostre que Joan Pau II ens convida a contemplar: «misteri en el misteri» (NMI 25); «paradoxal confluència de felicitat i dolor» (NMI 27).

< Anterior     Següent >