La clau de volta rau en la mirada amb la qual considerem i experimentem el nostre dolor. Ha de ser la mirada amb la que el propi Crist contempla la realitat de les coses des de la Creu; es tracta de compartir els seus mateixos horitzons, que són precisament els del Pare celestial. Així ens ho recomanava Joan Pau II en la preparació de la celebració del Jubileu de l'any 2000: «El 1999, tercer i últim any preparatori, tindrà la funció d'ampliar els horitzons del creient segons la meteixa perspectiva del Crist: la perspectiva del “Pare del cel” (cf. Mt 5,45)» (TMA 49). I aquesta és la pregunta clau: ¿què i com mirava Jesús des de la Creu, de manera que patia amb un amor tan serè? 

El Crist sofreix discretament: no es lamenta de la seva situació, no ens amenaça, no ens llença la culpa dels seus patiments, no es queixa dels problemes que sofreix, sinó que els ofereix al Pare (patiment filial) amb vista a la nostra salvació (dolor servicial). Amb aquest sofriment discret satisfà el Pare en retar-li la lloança que nosaltres no havíem reiixit a donar-li el dia de la nostra creació. A més, cosa no menys important, ens ensenya a estimar i a ser feliços a través del dolor.

La felicitat no és no tenir problemes (situació impossible en la vida de l'home històric), sinó que la felicitat humana recolza en la capacitat de sofrir o d'acceptar el sofriment per amor als altres. Quan un estima de veritat, amb horitzons grans (manifestar la fe; redimir amb el Crist; donar-se a una família, etc.), aleshores un és feliç en el dolor. Més encara: s'arriba a estimar el dolor. Segons st. Agustí, «en allò que és estimat, o no cal esforç, o bé, el mateix esforç és estimat». És a dir, qui estima ho estima tot, i estima el sacrifici propi de tota donació amo-rosa. 

El sofriment no és quelcom llunyà a la vivència personal del Papa Wojtyla. D'ell són les següents reflexions, que recullen molt bé l'esperit del dolor de Jesús: «Crist dóna la resposta a l'interrogant sobre el sofriment i sobre el sentit del mateix, no solament amb els seus ensenyaments, sinó —abans de res— amb el seu propi patiment. (...) Vol respondre des de la Creu, des del centre del seu propi sofriment. La resposta és, sobretot, una crida. És una vocació. Crist no explica abstractament les raons del dolor, sinó que abans de res diu: ‘Segueix-me!’, ‘Vine!’, pren part amb el teu patiment en aquesta obra de salvació del món, que es realitza mitjançant la meva Creu!» (SD 18.26).

Des del punt de vista sobrenatural, podríem dir amb el Dr. Cardó que «per amor al Pare i per amor als homes, el Crist accepta i obeeix (...). La glòria [del Pare] brillarà més esplendorosament en les tenebres de la mort del Crist que en les esplendors matinals de la creació». I, des d'un punt de vista pràctic, Jesucrist ens mostra que l'estimació més autèntica es manifesta en un saber patir sense fer patir.

< Anterior     Següent >