No podem imaginar el cel, però sí podem entendre alguns dels aspectes de l'estimació en el cel, és a dir, de l'amor de l'home escatològic: «No hi ha dubte que, amb l'ajut de les paraules del Crist, és possible i assequible, si més no, una certa aproximació a aquesta imatge [del cel]» (AG 13.I.82, 7). D'entrada, amb la llum natural de la raó podem comprendre (fins i tot, demostrar) que la nostra pròpia ànima —que és espiritual, és a dir, totalment immaterial— té una pervivència més enllà de la mort (que per a l'home no és anihilació, sinó separació de la seva ànima espiritual respecte del seu cos material).

Pàgines abans ja ens havíem referit a la il·imitació de l'amor, en el sentit que l'estimació autèntica no s'acaba mai, ben al contrari, creix. I a més, creix sense parar (sense límits). Dèiem que aquesta dinàmica reclama eternitat. El mateix passa amb la coneixença («el saber no ocupa lloc»). Doncs si la nostra voluntat és capaç de fer, viure i experimentar una activitat com aquesta és perquè ella mateixa és espiritual, és a dir, no depenent de la matèria (tot i que l'home històric només té experiència de subsistir, conèixer i estimar a través del cos). 

Altres activitats que personalment cada home pot experimentar (l'autoreflexió, l'abstracció, l'estimació del dolor, etc.) són altres proves de què la nostra ànima espiritual —en si mateixa i per si mateixa— és totalment immaterial i no depèn de la matèria. Si l'home no tingués aquest què d'espiritualitat fugiria automàticament del dolor, seria incapaç de conèixer-se a si mateix, no podria formar-se intel·lectualment conceptes, etc. De la mateixa manera que la nostra ànima és capaç de fer tot això, alhora i lògicament, és capaç de subsistir (o perviure) més enllà de la corrupció del cos material.

El que hem afirmat fins aquí és vàlid per a l'ànima humana, però no precisament per al cos humà. A la inversa del que passa amb el nostre coneixement i amb la nostra estimació, l'experiència més evident que tenim de la nostra vida corporal és la d'un progressiu envelliment, esgotament i desorganització que, en arribar a un determinat punt, ja no pot subsistir per més temps. Alhora, tampoc trobem cap element en la nostra pròpia naturalesa que exigeixi o faci pensar en una necessària recomposició o restitució corporal. 

Més encara: entre els grans pensadors antics, si bé no hi ha dubte de la pervivència de l'ànima humana, en canvi, pel que fa al cos, el tema era ben distint. En el cas de l'esmentat Plató, un dels elements de felicitat de la vida més enllà de la mort consisteix —precisament!— en el desempallegament del cos, que considerava com una mena de presó de l'ànima. El propi sant Pau, quan dialogava a l'Areòpag d'Atenes amb tota aquella gent afeccionada al pensament (epicuris i estoics), en esmentar la resurrecció de la carn, veié com es diluïa l'expectació i l'atenció que fins aquell moment havia assolit generar entre aquell difícil auditori: «Així que sentiren parlar de la resurrecció dels morts, uns es posaren a riure, i d'altres digueren: ‘Sobre això, ja t'escoltarem un altre dia’» (Ac 17,32).

La resurrecció del cos la coneixem per Revelació. Així ho afirma expressament el Magisteri: «Com ressuscitaran els morts? Aquest “com” ultrapassa la nostra imaginació i el nostre enteniment. Només és accessible en la fe» (CEC 1000). A més, la resurrecció del Crist amb el seu propi Cos és la millor garantia per a l'home del seu retorn final a l'arbre de la Vida, del que fou allunyat en el moment del pecat original (cf. AG 3.II.82, 1). A partir d'aquest punt, tot el que haguem de reflexionar haurà de respectar i ajustar-se a tres principis bàsics: 1. «Crist, model i causa exemplar de la nostra resurrecció»; 2. «Discontinuïtat dins d'una fonamental continuïtat»; 3. «Justa ordenació i subordinació de les realitats».

Crist és model i causa exemplar de la resurrecció del nostre cos. Hi ha una afirmació del Concili Vaticà II que Joan Pau II ha repetit una i mil vegades: «El misteri de l'home només s'aclareix de debò en el misteri del Verb Encarnat (...). Crist (...) manifesta plenament l'home al mateix home» (GS 22). Aquesta afirmació esdevé per a nosaltres un principi orientador bàsic. El fet és que el Crist ressuscità amb cos; més encara, amb el seu propi Cos. I Ell ho fa notar expressament: mentre que, espaordits i plens d'esglai, els Apòstols no se'n sabien avenir del que veien, Jesús ressuscitat els digué: «Sóc jo mateix» (Lc 24,39).

En altres passatges de la Sagrada Escriptura (sobretot en el Nou Testament), la resurrecció del cos —de manera gradual— també és afirmada: «Déu va revelar progressivament la resurrecció dels morts al seu Poble. L'esperança en la resurrecció corporal dels morts va imposar-se com una conseqüència intrínseca de la fe en un Déu creador de l'home tot sencer, ànima i cos» (CEC 992). Però, més enllà de la revelació de la resurrecció dels cossos humans, el que ens interessa particularment és la resurrecció del Cos del Crist. La contemplació del Cos de Jesucrist ressuscitat obrirà pas al comentari dels altres dos principis bàsics, vertebradors del que puguem dir de l'estimació de l'home escatològic. 

< Anterior     Següent >