En fi, «la resurrecció del Crist és la darrera i més plena paraula de l'autorevelació del Déu viu, no com a ‘Déu de morts, sinó Déu de vius’ (Mc 12,27)» (AG 27.I.82, 3). Per això, el Senyor ressuscitat s'escarrassa en mostrar i convèncer els Apòstols que és Ell mateix i no un altre. Els senyals que mostrava el seu Cos ressuscitat eren inconfusibles i irrefutables: «‘Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix; palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo’. Dient això, els mostrà les mans i els peus» (Lc 24,39-40). Les mans i els peus de Jesús!: marcats per les ferides que Ell mateix havia patit en el moment de la crucifixió, són com les proves més evidents de la identitat del seu propi Cos. No pot ser un altre! 

Amb Tomàs Apòstol, incrèdul més enllà encara del que havien estat els seus companys, Jesucrist torna amb el mateix argument probatori: «‘Porta el dit aquí i mira les meves mans, i porta la mà i fica-la al meu costat, i no siguis incrèdul, sinó creient’» (Jo 20,27).

Crist ressuscita amb cos, i amb el seu propi Cos. A més de donar-los proves de ser el seu propi Cos, el Senyor s'esforça en mostrar-los que és un cos real de veritat: «Però com que, de l'alegria, encara no s'ho acabaven de creure i estaven tots meravellats, llavors els digué: ‘Teniu aquí res per a menjar?’ Ells li donaren un tros de peix a la brasa; el prengué i se'l menjà davant d'ells» (Lc 24,41-42). 

< Anterior     Següent >