Però és en la consideració dels següents versicles de la Transfiguració quan intuïm la dada més important i definitiva pel que fa a l'amor de l'home de l'escatologia. El que més ens interessa és contemplar la natural i espontània reacció dels “interlocutors terrenals” d'aquella escena. 

Una vegada més, és Simó Pere qui pren la paraula: «Senyor, dóna bo d'estar-nos aquí» (Mt 17,4). És mera-vellós comprovar que, només en veure el Cos de Jesucrist en estat gloriós, és a dir, traspuant divinitat, sant Pere (i, per extensió, se suposa també de Jaume i Joan) se sent plenament feliç: no troba a faltar res més, no necessita res de res. I això només pel fet de “veure” la divinitat simple-ment reflectida en un Cos humà, com era en aquest cas el de Jesús. 

Paga la pena aturar-nos en aquest punt. En efecte, Joan Pau II, tot comentant un altre lloc de l'Evangeli (Mt 22,23-33 i paral·lels ), que també toca la qüestió de la resurrecció, afirma que «les paraules del sinòptics testimonien que l'estat de l'home en l'altre món serà no solament un estat de perfecta espiritualització, sinó també de fonamental “divinització” de la seva humanitat (...). La participació en la vida íntima de Déu mateix, la penetració i impregnació del que és essencialment humà per allò que és essencialment diví, assolirà aleshores el seu vèrtex, per la qual cosa la vida de l'esperit humà arribarà a una plenitud tal, que abans li era absolutament inaccessible» (AG 9.XII.81, 3). ¿Quines hauran de ser l'estimació i la felicitat de l'home escatològic que contempla (experimenta) directament la divinitat? ¿Fins a quin punt es potencia l'estimació entre els homes (també entre el marit i la muller que han viscut aquí un amor esponsalici fidel) en la situació d'eterna comunió amb Déu? 

Les següents paraules de sant Pere són ja la revelació definitiva de l'estimació de l'home escatològic: «Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una per a Elies» (Mt 17,4). La reacció de Pere, malgrat que plena d'ingenuïtat i de visió humana, és reveladora del dinamisme més genuí de l'amor més autèntic: ell ja no pensa en la seva pròpia comoditat; ell vol retenir aquella situació de profunda quietud i felicitat tot procurant el bé dels altres (en aquest cas, interpretat d'una manera molt humana: unes cabanes!). 

És la manifestació més clara del veritable amor: sóc feliç perquè et faig feliç; sóc feliç lliurant-me a la teva felicitat. És la genuïna espontaneïtat de l'amor, d'alguna manera reflectida en aquella harmonia originària dels nostres primers pares en l'estat de justícia original.

Finalment, és força revelador el fet que Simó reconeix intuïtivament Moisès i Elies, els dos grans líders del poble jueu en la història de l'Antic Testament. I això sense que ningú li digui res, sense pensar-ho, sense cap altra font d'informació. Sant Pere, lògicament, tenia notícia d'aquests dos profetes, però mai no els havia vist (havien viscut segles abans!) i, en canvi, els reconeix immediatament (com si els hagués conegut des de sempre). Aquesta és la revelació de l'elevat grau d'enteniment de l'home escatològic, que, en contemplar Déu “cara a cara”, experimentarà una inimaginable ampliació del seu coneixement (manifestació d'una participació molt més profunda en la Veritat). En fi, «la “divinització” en l'altre món aportarà a l'esperit humà una tal “gamma d'experiències” de la veritat i de l'amor, que l'home mai no hauria pogut assolir en la vida terrenal» (AG 9.XII.81, 4).

I —el que hom acostuma a repetir— un major grau de coneixença és la condició prèvia per a una estimació més gran. En efecte, sant Pere, només veure Moisès i Elies, no solament els coneix immediatament, sinó que també els estima immediatament: a la seva manera, també pensa en fer una cabana per a cadascun d'ells dos. Sant Pere, Papa (el primer de l'Església), però pescador, expressà aquest amor d'una manera senzilla; santa Teresa, monja, però Doctora (de l'Església) expressà la lògica de l'amor de manera profunda: «El contento de contentar al otro excede a mi contento».

< Anterior     Tornar >