La història del procés de la formació de l'Univers és veritablement apassionant. Els homes de ciència parlen actualment de “l'edat de l'Univers”, recentment calculada en uns 15.000 milions d'anys. Posar una edat a l'Univers és posar-li un començament; tot plegat tendeix a confirmar la tesi creacionista de la Revelació, que afirma que l'Univers té un començament en el temps. 

Certament la teologia, per tal de demostrar les seves veritats religioses, no necessita de la física; la física, de la seva banda, no té com a pròpia missió demostrar les veritats revelades: aquestes les acceptem, senzillament, perquè confiem en Déu que no es pot enganyar a Si mateix, ni a nosaltres. Però la realitat i la veritat és una; la font de veritat és la mateixa: per tant, no ens ha d'estranyar que distintes ciències —cadascuna romanent dins del seu objecte d'estudi i mètodes propis— tendeixin a proporcionar una visió harmònica i unitària de la vida.

Bo i tenint en compte que les dades freqüentment són objecte de revisió i matisació, podem dir a grans trets que les ciències naturals situen la formació de la Terra ara fa uns 4.650 milions d'anys; la formació de les roques més antigues, uns 3.800 milions d'anys; l'aparició dels primers organismes vius, 3.600 milions d'anys; els primers organismes pluricel·lulars, 1.000 milions d'anys; els primers peixos, 500 milions d'anys; els peixos actuals, amfibis i plantes, 400 milions d'anys; els rèptils apareixerien ara fa uns 300 milions d'anys; els mamífers, 200 milions; el que entenem per micos —in genere—, entre 50 i 30 milions d'anys; l'Australopithecus, apareix fa uns 4 milions i mig d'anys i s'extingeix fa 1 milió i mig; l'Homo habilis, viu ara fa entre 2,8 i 1,6 milions d'anys; l'Homo erectus, entre 600 i 150 mil anys; finalment, l'Homo sapiens arcaic visqué ara fa entre 300 i 150 mil anys; l'Homo sapiens modern —amb les mateixes característiques morfològiques que els homes actuals—, segons les dades disponibles, aparegué sobtadament fa 40 mil anys.

Per tal de gaudir d'una visió intuïtiva del ritme temporal d'aquest procés, el podem reduir a escala d'un any del nostre calendari. Tot suposant que ara són les 23 h.: 59': 59'' de 31 de desembre i que l'Univers començà a existir en el primer segon de l'1 de gener, ens resulta la següent seqüència d'esdeveniments. Fins el dia 9 de setembre no neix el Sistema Solar. Dos dies després, és a dir, el dia 11, es formà la Terra. Les primeres formes de vida apareixen el 7 d'octubre. El 12 de novembre la Terra ja té les primeres plantes amb activitat fotosintètica i, el 15 del mateix mes, les primeres cèl·lules amb vertader nucli. La resta del procés es desenvolupa al desembre, el darrer mes. Els primers éssers pluricel·lulars apareixen el dia 17. Hem d'esperar fins al dia 24 de desembre per a observar el domini dels dinosaures a la Terra (l'Era Juràsica): vivien en un clima càlid i poc variable, en l'únic continent que existia (era una mena de “super-continent”, anomenat Pàngea). Els rèptils van dominar durant 160 milions d'anys. 

El darrer dia d'aquest calendari còsmic comprèn un període de 2 milions d'anys. És l'Era Quaternària i és decisiva per al desenvolupament de la Humanitat. Diverses espècies de micos ja caminen per la Terra des del 30 de desembre. Els homes, però, no els veiem fins a les 22:30 h. de l'endemà, és a dir, del dia 31, això és, ara fa justament una hora i mitja. A les 23:00 h. es generalitza la utilització de les eines; a les 23:46 h. es domina el foc. Les pintures de les coves van ser pintades fa un minut. 

Resta, per tant, només un minut de temps per a tot el vertiginós progrés de la Humanitat: l'agricultura es fa present a les 23 h.: 59': 20''; les primeres ciutats, 15 segons després. Entrem a l'Edat de Bronze a les 23 h.: 59': 53''. L'anomenada Edat de Ferro arriba un segon després. En el segon 56 d'aquest darrer minut neix Jesucrist; un segon després cau l'Imperi Romà i, finalment, el període de la Renaixença fins ara cobreix el darrer segon del nostre calendari anyal còsmic. En aquest darrer segon té lloc el vertiginós i trepidant desenvolupament científico-tècnic que avui dia vivim i veiem.

Déu hagués pogut crear l'Univers, ja muntat tal com substancialment el veiem, en un “segon”, és a dir, en un instant. Però no ho va fer així: les ciències naturals no ho confirmarien —tal com ho hem vist—, ni tampoc la Revelació, ja que el llibre del Gènesi manifesta clarament que la creació no es va fer de cop: hi ha com un procés evolutiu —de menys a més—, per etapes. De fet, és absolutament explícit al respecte: «Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, encara no hi havia cap arbust damunt la terra, ni cap herba no havia puntat encara, perquè Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra, i no hi havia l'home per a conrear-la» (Gn 2,4-5). 

El llibre del Gènesi, certament, està escrit en un llenguatge popular perquè és un llibre que —com la resta de la Bíblia— està destinat al poble, no per tal d'instruir-lo en matèries de ciències naturals, sinó en la religió i salvació. Però rere d'aquest llenguatge popular, hi trobem un autèntic tractat d'antropologia, és a dir, d'humanitat.

Així, el que per a les ciències naturals és un procés de milions d'anys, el Gènesi ho expressa mitjançant un procés d'alguns dies. Déu és així de gran!: un milió d'anys, per a Ell, no és res de res, ja que la seva vida és un etern present “super-vital”. Tant és així que sant Pere escriu que «per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia» (2Pe 3,8). I tota aquesta fantàstica obra de creació —repetim— mil·limètricament calculada, té un fi: la “con-questa” de l'home per part de Déu (és a dir, la lloança de la seva glòria en fer-nos els seus fills adoptius). La santedat de l'home és l'objectiu final d'aquesta immensíssima història divino-humana.

< Anterior     Següent >