Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Temes evangeli.net
Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)
-
L'amor de l'home dels orígens
- La llibertat de l'home enamorat vs la “llibertat del taxi”
Vist des d'una altra perspectiva, resulta que “jugar” comporta un compromís. Això ja és del tot evident si es tracta de participar en qualsevol competició esportiva; no diguem, però, si el que es pretén és estimar, és a dir, servar el bé d'altres persones. Curiosament, al nostre entorn cultural post-modern li agrada sentir parlar d'amor i felicitat, però no de compromís, com si fos possible jugar una competició en un equip sense comprometre's a res (a respectar un reglament, vestir samarreta amb determinats colors, seguir les instruccions d'un entrenador, etc.). De fet —com feu notar Viktor Frankl— existeix l'Estàtua de la Llibertat, però no l'Estàtua del Compromís. I en el paroxisme d'aquesta contradicció hom arriba a sentir parlar del rebuig dels compromisos per tal de servar la llibertat (se senten dir coses tan absurdes com són «jo no em caso perquè vull ser lliure»; «ara no volem tenir fills perquè volem viure la vida amb llibertat», etc.).
És aquest un tema fonamental —la llibertat és l'ànima de la nostra ànima!—, però tant o més fonamental és entendre-ho adequadament: «La llibertat sense la veritat no és llibertat». La llibertat no és tenir les mans lliures per a fer allò que a un li “peti”, sinó tenir-les lliures per a fer-se do desinteressat de si mateix davant els altres (cf. AG 16.I.80, 2-3). És a dir, és lliure aquell que posseeix la “llibertat del do”; aquell que —alliberat de l'esclavatge de tota turpitud (Ciceró) i, alhora, posseït d'aptituds— té capacitat real de donar-se a les altres persones. En una memorable homilia, Joan Pau II afirmava que «la veritable llibertat es mesura amb la disposició a servir i a lliurar-se un mateix» (Homilia 1.VI.97, 5). Per això, la llibertat apareix «no solament com un do de Déu», sinó que «també ens ha estat donada com una tasca» per a tota la vida.
Tant és així que «el mateix llenguatge manifesta la relació entre la llibertat i la donació. Per exemple, en la llengua catalana el fet de “donar-se” es pot dir també amb l'expressió “lliurar-se”. I un només es pot “lliurar” si de veritat és “lliure”. És més, un és “lliure” per a “lliurar-se”».
Una altra qüestió, i ben distinta, és que també en el nostre entorn cultural es confon l'amor amb l'entreteniment. I si el que hom pretén és entretenir-se, aleshores, ja li va bé la “llibertat del taxi”. Ara bé, qui pretengui aquest tarannà de vida que tingui present la següent advertència: «La llibertat hi és per a ser usada, no per posar-la en un calaix. La llibertat, com també passa amb els diners, està feta per a gastar-la en allò que val la pena. De la mateixa manera, el taxi està lliure per a ser ocupat, no per a “defensar” la seva “llibertat”, perquè, aleshores, restaria buit i sol, i sense sentit. La llibertat sense el lliurament es frustra, és a dir, queda condemnada a l'absoluta solitud, a l'avorriment i a la desesperació més radical». Passem, doncs, al tema de la solitud.
https://evangeli.net/evangeli/temes/3/dona-i-home/76/la-llibertat-de-lhome-enamorat-vs-la-llibertat-del-taxi