La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes Dona i Home Històric Conseqüències

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home històric
    1. Les conseqüències del pecat original

Efectivament, un cop comès el pecat original —que, com ja s'ha dit, consistí en un intent de canviar la llei moral— «se'ls obriren els ulls, i s'adonaren que anaven nus; cosiren fulles de figuera per cobrir-se la cintura» (Gn 3,7). Aquella harmonia originària i natural, aquella relació que fluïa espontàniament, ara ha restat tèrbola i tensa: tenen necessitat d'amagar-se o de defensar-se. Mai no havien experimentat vergonya, en el sentit que «estaven units per la consciència del do [cadascú era un do per a l'altre] i tenien recíproca consciència del significat esponsalici de llurs cossos» (AG 20.II.80, 1). En canvi, ara reaccionen fent quelcom que mai no havien fet: es cobreixen l'un de l'altre (com si tinguessin quelcom per amagar). Cobrir-se mútuament, l'un davant l'altre, és tant com perdre la senzillesa i començar a distanciar-se, és a dir, “calcular” la donació, això és, posen condicions per a la mútua entrega (recordem que l'amor és incondicionat; les condicions són per al comerç). En definitiva, resta malmesa l'espontaneïtat de llur estimació, tot abocant-se a una relació entorpida. 

Ja no es contemplen mútuament amb els “ulls” del Pare diví; no es miren com un do desinteressat de l'un per a l'altre, sinó que ho comencen a fer amb una “ullada” interessada, concupiscent. Així, la concupiscència (la consideració de l'altre amb desig), «incapaç com és de promoure la unió com a comunió personal (...), transforma la relació del do en una relació d'apropiació» (AG 23.VII.80, 6). El dolorós resultat és que resta «enfosquida la percepció de la bellesa del cos humà en la seva masculinitat i feminitat, com a expressió de l'esperit» i «el cos esdevé “terreny d'apropiació” de l'altre» (Ibidem).

El desordre moral original, que fou la causa d'un cert “des-ordre” entre dona i home, també provocà un altre “des-ordre”, més greu encara: la Humanitat té por de Déu, el tem i tantes vegades no encerta en reconèixer-lo. Així, «sentiren la remor de Jahvè Déu que es passejava pel jardí a l'oreig del capvespre, —paraules que ens mostren el grau de familiaritat que l'home, en els seus orígens, gaudia en la seva relació amb Déu— i l'home i la seva muller s'amagaren de la vista de Jahvè Déu entre els arbres del jardí» (Gn 3,8). També és la primera vegada que experimenten el sentiment de la por i, novament, reaccionen amagant-se. Aquest amagar-se és també un dinamisme del tot atípic en l'amor, ja que estimar comporta “obertura” envers els altres. «La vergonya originària del cos és ja por, i anuncia la inquietud d'una consciència constrenyida per la concupiscència. El cos que no se sotmet a l'esperit, tal com era en l'estat d'innocència, incorpora un constant focus de resistència a l'esperit, i, d'alguna manera, amenaça la unitat de l'home-persona, és a dir, la seva naturalesa moral» (AG 28.V.80, 3); la vergonya «confirma que s'ha esquerdat la capacitat originària d'autodonació recíproca (...), com si el cos, en la seva masculinitat i feminitat, deixés de constituir l'insospitable substrat de la comunió de les persones» (AG 4.VI.80, 2), per a degenerar en «element de recíproca contraposició de persones» (Ibidem).

Déu té “necessitat” de cercar novament l'home, malgrat que ara es tracta d'una recerca ben distinta de la que havíem comentat en el primer apartat d'aquest llibre. Una recerca que —de part de Déu— encara és vigent, perquè la fugida de l'home encara dura. Joan Pau II ho descriu d'una manera meravellosa: «Per què el cerca [a l'home]? Perquè l'home s'ha allunyat d'Ell, i s'ha amagat com Adam entre els arbres del paradís terrestre (cf. Gn 3,8-10). L'home s'ha deixat extraviar per l'enemic de Déu (cf. Gn 3, 13). Satanàs l'ha enganyat en persuadir-lo de ser igual a Déu i de poder conèixer, com Déu, el bé i el mal, i de governar el món al seu arbitri sense haver de comptar amb la voluntat divina (cf. Gn 3, 5)» (TMA 7). 

La prova que l'harmonia original s'havia perdut és que quan Déu pregunta, en primer lloc, a Adam on era, ell respon: «He sentit la teva remor pel jardí i he temut (...) i m'he amagat» (Gn 3, 10). Déu, aleshores, se n'adona del problema i li pregunta immediatament si ha menjat del fruit de l'arbre de la ciència del bé i del mal. Adam, en lloc d'assumir la responsabilitat, endossa el “paquet” a Eva i a Déu: «La dona, que m'has donat per companya, m'ha donat fruit de l'arbre, i he menjat» (Gn 3,12), gairebé com si la culpa la tingués el propi Déu per haver-li posat al seu costat aquella companya. Jahvè després pregunta Eva, i... el mateix: «El serpent m'ha seduït, i he menjat» (Gn 3,13): la culpa sempre la té un “altre”. En fi, la dona ja no orienta l'home (s'ha distret comparant-se amb els àngels); l'home ja no defensa la dona (l'ha deixat dialogar amb un altre; ha permès que s'enlluernés amb un miratge; li endossa la culpa de la seva desgràcia, etc.). Van amb el pas canviat!

< Anterior     Següent >