L'existència de l'eternitat no és tant una qüestió de fe com de sentit comú, donada la naturalesa espiritual de l'home: «Si no hi hagués més vida que aquesta, la vida seria una broma cruel: hipocresia, maldat, egoisme, traïció». És aquesta una afirmació categòrica que expressa una gran veritat que, especialment en els nostres dies, es negligeix amb conseqüències fatals. El fet és que l'home és creat per a estimar i, alhora, l'amor reclama eternitat: no es pot estimar sense un horitzó d'eternitat. L'home històric no pot oblidar aquesta realitat. I, ja que això és així, no ens ha de sorprendre que Joan Pau II —dins del llarg cicle de la teologia del cos— hagi dedicat un bon nombre de les catequesis a parlar de l'home escatològic (l'home del més enllà). 

L'estudi de l'amor de l'home escatològic ens interessa per dues raons fonamentals: per tal que l'home històric pugui estimar aquí i ara (ja en aquesta vida necessitem l'horitzó d'eternitat) i, a més, per a confirmar que la realitat del dolor i la necessitat de conversió no són elements essencials de l'amor en si mateix, ja que, com veurem, en el cel (l'estat d'eterna comunió amb Déu) recuperarem i, fins i tot, trobarem potenciada l'espontaneïtat de l'amor. En tot cas, des del vessant cristià, l'home històric, és a dir, l'home que —si bé arrossega l'herència del pecat original— ha estat redimit, no pot desconèixer que «la redempció és el camí per a la resurrecció» i que, alhora, «la resurrecció constitueix l'acompliment definitiu de la redempció del cos» (AG 27.I.82, 8).

Bo i romanent —per ara— en el nivell de la raó natural, disposem de tres camins per a saber que l'amor vol eternitat: per la pròpia experiència històrica de l'home; per l'experiència psicològica de l'enamorat fidel; i, en tercer lloc, mitjançant el raonament antropològic. 

En quan al primer punt, és una realitat que històricament l'home s'ha distingit de la resta dels vivents animats del planeta Terra pel fet que —entre altres factors diferenciadors, però lligats al que comentem— sempre ha tingut una mena d'intuïció del més enllà. En concret, els micos mai han enterrat els micos, mentre que l'home sempre ha donat sepultura als seus difunts. Tots els pobles que s'han succeït en la història de la Humanitat han experimentat una mena de respecte reverencial enfront la mort i el més enllà. Encara més: els investigadors de les civilitzacions més primitives tenen certesa de trobar-se davant d'unes despulles humanes justament si poden comprovar que hi ha una disposició funerària d'aquestes despulles o, si més no, elements que connotin religiositat (la religió és la instància que dóna resposta a les grans preguntes que es pot plantejar l'ésser humà).

En segon lloc, a través de la seva pròpia experiència psicològica, l'home també sap que hi ha eternitat. Tornem a les paraules amb les que hem començat aquest capítol. Ha de ser dur voler estimar i, alhora, no disposar d'aquest horitzó d'eternitat. Sense aquest horitzó un es pot entretenir, però no entregar-se o donar-se completament a una altra persona. Seria, senzillament, una broma cruel, una “mala passada”, una veritable traïció poder experimentar o viure un amor sota l'amenaça d'un final irremeiable.

El raonament antropològic ens pot a ajudar a entendre-ho millor. L'estimació, igual que la coneixença, és una activitat que —si és autèntica— tendeix a créixer. És una realitat a l'abast de la pròpia experiència de cadascú. De la mateixa manera que hom diu que “el saber no ocupa lloc”, ja que, com més un sap, més facilitat té per a incorporar nous coneixements, així també, quan un estima, alhora adquireix més capacitat d'estimar i desitja estimar encara més. I és lògic que sigui així, puix és propi de les activitats espirituals (és a dir, totalment immaterials) que, en si mateixes, no siguin afectades pels límits de la matèria: per a adquirir nous coneixements no hi ha límits, com tampoc per a estimar més. Sant Tomàs d'Aquino no podia deixar de plantejar-se la qüestió. La seva resposta, a més d'assenyada, és bellament exposada: «Mentre que els béns sensibles ens cansen quan els posseïm, els béns espirituals, ben al contrari, els estimem més com més els posseïm; perquè aquests no s'atrotinen ni s'esgoten, i tenen la capacitat de produir en nosaltres una alegria sempre nova».

Aquesta dinàmica sense límits —que realment l'home pot experimentar— reclama eternitat: seria contradictori posseir aquesta capacitat i que, sobtadament, amb la mort es veiés frustrada. La mort!: «L'enigma de la condició humana resulta màxim davant la mort» (GS 18). Davant d'aquest enigma, l'home no pot ignorar la “tensió d'eternitat” que porta en la seva interioritat més pregona. El Concili Vaticà II, encara en el mateix lloc que acabem de citar, afirma que l'home, «portat per l'instint del seu cor, pensa de manera encertada quan s'esgarrifa i refusa la desfeta total i l'acabament definitiu de la seva persona. Com que la llavor d'eternitat que porta en si és irreductible a la matèria tota sola, s'alça contra la mort. I tots els intents de la tècnica, per molt útils que siguin, són incapaços d'apaivagar l'angoixa de l'home: car la creixent longevitat biològica no pot donar satisfacció al desig de vida ulterior, col·locat en seu cor de forma inarrancable».

L'home és l'únic vivent de la Terra que sap que ha de morir: l'home és l'únic vivent que pot (i ha de) “gestionar” la mort, tot imprimint un sentit d'eternitat a cada segon del seu temps, sense oblidar allò que es repetia a si mateixa santa Teresa de Lisieux: «La vida és la teva nau, no la teva estada».

< Anterior     Següent >