Hi ha qui diu que «a una persona se la coneix per la seva mort». Si és veritat —tal com ho afirma el Concili Vaticà II— que la mort és el cim de l'enigma de la vida humana, viure la vida sense considerar l'horitzó de la mort i del més enllà, està clar, que és manifestació d'una mirada curta i d'una mentalitat superficial. Ja hem esmentat algunes de les crides del Crist amb vista a perseverar en una actitud d'alerta. Més encara: és exercici de cadascú intentar reproduir en la seva imaginació l'escena del moment de la mort del propi Crist. El fet, però, és que els qui ho van veure no varen restar indiferents: «En veure el centurió el que havia passat, glorificava Déu dient: ‘Veritablement aquest home era just’. I tota la gent que havien assistit en aquest espectacle, en veure el que havia passat, se'n tornaven donant-se cops al pit» (Lc 23,47-48).

Per la seva mort a una persona se li coneix la resta de la vida viscuda. Hi ha qui posa la seva vida terrenal en funció de la futura i definitiva vida eterna, i això es nota a l'hora de la mort. Aquest és, potser, el factor que marca més profundament i modela més bellament la nostra vida. No hi ha dubte que l'actitud davant el matrimoni, la família, la natalitat, la sexualitat, etc. està decisivament condicionada per les qüestions que comentem. Amb paraules del Catecisme de l'Església Catòlica, «les dues preguntes, la de l'origen i la del fi són inseparables. Són també decisives per al sentit i l'orientació de la nostra vida i del nostre obrar» (n. 282).

En aquest sentit és ben bella la visió de la vida present com un nuviatge: un temps —ple d'il·lusió— de preparació per a la vida del més enllà. Un altre autor espiritual afirmava que, «morir, per a nosaltres [els cristians], és anar a les noces». Per contrast, un dedueix que la vida present té, en un cert sentit, un caràcter nupcial. L'home històric no pot restar indiferent davant d'aquesta perspectiva.

Bo i fent derivar aquesta qüestió vers el terreny de l'estimació matrimonial, podríem dir que «l'amor dels esposos certament no s'acaba en aquesta vida, sinó que té un destí també etern. Precisament és a l'eternitat on ens podrem estimar sense els entrebancs (malentesos, separació física, mutu desconeixement, etc.) i sense les amenaces d'aquesta vida (llibertat defectible, entorns amb un ambient poc adient per a l'amor, etc.). Amb la mort es trenca el lligam jurídic del matrimoni (ja no és necessari), però l'amor ha de seguir vigent. La vida matrimonial, en el fons, és un “nuviatge”, durant el qual ens és donada l'oportunitat d'aprendre a estimar i d'enamorar-nos, sabent que en l'eternitat viurem del grau d'enamorament assolit a la terra, si bé potenciat per la visió beatífica».

Adoptar una perspectiva nupcial de la vida significa que un viu més de projectes que de records. L'esperit enamorat, l'esperit que roman jove, no oblida els records, però viu fonamentalment de projectes, viu l'alegria pròpia de qui treballa en el present per assolir les il·lusions del futur. El nuviatge se'ns apareix com un temps de projectes i d'il·lusions, un temps de joiosa preparació per allò que ha d'esdevenir la plenitud (les noces). No és el nuviatge un temps d'entreteniment (no serveix per això) o una simple situació provisional, cridada a desaparèixer sense més, sinó que és un temps de preparació (i preparació ja és donació) destinat a tenir una continuïtat dins la plenitud: un es casa, justament, amb la que és la seva núvia (no amb una altra). Pel fet real que podem estimar, i que l'amor reclama eternitat, a l'home li convé enfocar la vida mateixa amb aquesta engrescadora orientació de futur, pròpia de l'etapa nupcial que precedeix les noces.

I de la mateixa manera que el nuviatge no és mera situació provisional, destinada a diluir-se, tampoc ho és la vida en el temps. Si el nuviatge és preparació per a les noces, el temps d'aquesta vida pot esdevenir preparació de l'eternitat. D'ací la proposta del Papa de santificar el temps: «En el cristianisme el temps té una importància fona-mental» (TMA 10). Cal, per tant, atorgar a cada segon del nostre temps un sentit d'eternitat, ja que tal com visquem aquest temps, així resultarà ser la nostra eternitat. Entre el temps i l'eternitat (com també passa amb el nuviatge i les noces), si bé hi ha una discontinuïtat, també hi ha una fonamental continuïtat.

< Anterior     Següent >