La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dissabte IX de durant l'any

1ª Lectura (2Tm 4,1-8): Estimat, davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu regne, t'adverteixo formalment que proclamis la paraula de l'evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima'ls, esperant amb tota paciència com un mestre que sap ensenyar. Perquè vindrà dia que no suportaran l'ensenyança sana. Seguint els seus propis capricis, s'aplegaran un munt de mestres que afalaguin les seves oïdes, i no voldran escoltar la veritat, sinó qualsevol falòrnia. Tu, conserva sempre el bon seny, aguanta els sofriments, fes obra d'evangelitzador, compleix bé el teu servei.

Pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l'altar. Ja m'ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Salm responsorial: 70
R/. Els meus llavis diran a tothom com m'ajudeu, Senyor.
La meva boca no es cansava de lloar-vos, us glorificava tot el dia. No em rebutgeu, doncs, al temps de la vellesa, ara que decau el meu vigor, no m'abandoneu.

El que és jo, mantindré sempre l'esperança, i us lloaré més que mai. D'un cap a l'altre del dia els meus llavis diran a tothom com m'ajudeu.

Contaré els vostres prodigis, Senyor, recordaré l'ajut que no trobo en ningú més. M'instruïu, Déu meu, des de petit, i encara avui us proclamo admirable.

Cantaré amb la cítara, Déu meu, la vostra lleialtat; us lloaré al so de l'arpa, Sant d'Israel.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 5,3): Al·leluia. Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 12,38-44): En aquell temps, Jesús instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor».

Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

«Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure»

Mn. Enric PRAT i Jordana
(Sort, Lleida, Espanya)

Avui, com en temps de Jesús, els devots —i encara més els “professionals” de la religió— podem patir la temptació d'una mena d'hipocresia espiritual, palesada en actituds vanitoses, justificades pel fet de sentir-nos millors que la resta: per alguna cosa som els creients, els practicants... els purs! Si més no, en el fur intern de la nostra consciència, a vegades potser ens sentim així; sense arribar, amb tot, a “fer veure que preguem” i, menys encara, a “devorar els béns de ningú”.

En contrast evident amb els mestres de la llei, l'Evangeli ens presenta el gest senzill, insignificant, d'una dona viuda que va suscitar l'admiració de Jesús: «Llavors va arribar una viuda pobra que hi va tirar dues petites monedes de coure» (Mc 12,42). El valor del donatiu era quasi nul, però la decisió d'aquella dona era admirable, heroica: donà tot el que tenia per a viure.

En aquest gest, Déu i els altres passaven davant d'ella i de les seves pròpies necessitats. Ella quedava totalment a les mans de la Providència. No li quedava cap altra cosa on agafar-se perquè, voluntàriament, ho havia posat tot al servei de Déu i de l'atenció dels pobres. Jesús —que ho veié— avaluà l'oblit de si mateixa, i el desig de lloar Déu i de socórrer els pobres, com el donatiu més important de tots els que s'havien fet —potser ostentosament— al mateix lloc.

La qual cosa vol dir que l'opció fonamental i salvífica s'esdevé en el nucli de la pròpia consciència, quan decidim obrir-nos a Déu i viure a disposició del pròxim; el valor de l'elecció ve donat no pas per la qualitat o quantitat de l'obra feta, sinó per la puresa de la intenció i la generositat de l'amor.