Un equip de 226 mossens comenta l'Evangeli del dia
226 mossens comenten l'Evangeli del dia
Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació. L'ha mogut l'amor que ell guarda fidelment a la casa d'Israel.
Bramula el mar amb tot el que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten; tots els rius aplaudeixen i aclamen les muntanyes.
En veure que ve el Senyor a judicar la terra. Judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb raó.
© Albada Editorial / evangeli.net
«Us perseguiran, i us servirà per a [donar] testimoniatge»
Mn. Ignasi CASTELLÓ Sala (Valldoreix, Barcelona, Espanya)Avui Jesús anuncia als seus deixebles que seran perseguits per causa del seu nom. No ho fa solament a mode de prevenció ni presentant-los aquesta situació com una prova que hauran de suportar, sinó que ens «servirà per a donar testimoniatge» (Lc 21,13).
No donem testimoniatge de Jesucrist únicament quan parlem d’Ell, quan l’anunciem a aquells qui encara no el coneixen. Ho fem també, i de manera especial, quan la nostra vida és imatge de la manera de fer i d’estimar de Jesucrist. En aquest sentit, són especialment il·luminadores les paraules del papa Lleó XIV en el seu viatge apostòlic a l’Uruguai: «Quan ser justos i honrats tingui un preu, pagueu-lo. Quan perdonar sembli una derrota, perdoneu. Quan tothom us digui que penseu primer en vosaltres mateixos, no tingueu por de fer-vos els darrers».
És aquesta la lògica de l’Evangeli, lògica que contradiu sempre els criteris que ens presenta el món i, sovint, els propis. La força per viure-la, doncs, no pot venir de nosaltres mateixos, ni de la pròpia capacitat de defensar-nos, sinó de deixar que sigui el mateix Senyor que obri i parli a través nostre. Ara bé, Crist no podrà ni parlar ni obrar si no li fem espai, si no ens abandonem a les seves mans i vivim confiant en Ell.
Així doncs, aquesta lògica només pot ser viscuda des de la confiança més absoluta que Ell porta la nostra vida i està sempre al nostre costat. Jesús no ens promet que no tindrem dificultats però si que no ens deixarà sols. No es tracta, doncs, de confiar en les pròpies forces sinó de saber-nos en tot estimats i sostinguts per Ell. D’aquesta manera podrem perseverar, amb paciència, fins al final, «posseint les nostres ànimes» (Lc 21,19).
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«La paciència és l’arrel i la defensa de totes les virtuts: consisteix a tolerar els mals aliens amb ànim tranquil, i en no tenir cap ressentiment amb qui ens el causa» (Sant Gregori el Gran)
«Aquesta és la gràcia que hem de demanar: la perseverança. I que el Senyor ens alliberi de les fantasies triomfalistes. El triomfalisme no és cristià, no és del Senyor. El camí de tots els dies, en la presència de Déu: aquest és el camí del Senyor. Anem per aquest camí!» (Francesc)
«El martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; significa un testimoniatge que arriba a la mort. El màrtir dóna testimoni del Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dóna testimoni de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.473)
Altres comentaris
«Amb la vostra paciència posseireu les vostres ànimes»
Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?
Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Sereu odiats de tots a causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.
La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra paciència posseireu les vostres ànimes» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.
Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.
Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.