La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Diumenge 12 (B) de durant l'any
1ª Lectura (Jb 38,1.8-11): El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «Qui posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d'insolència, i jo la vestia amb les boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones».
Salm responsorial: 106
R/. Enaltiu el Senyor, perdura eternament el seu amor.
Uns comerciants que s'embarcaren i es feren mar endins, foren testimonis de les obres del Senyor, dels seus prodigis en alta mar.

A una ordre seva es girà un huracà, que aixecava grans onades: es veien al cel, es veien al fons, i, extenuats de mareig, no es tenien drets, no hi valia res la seva perícia.

En les seves penes cridaren el Senyor, i els salvà d'aquell perill: apaivagà el temporal i vingué la bonança, es calmaren les onades del mar.

I els va dur fins al port, plens de goig per la calma retrobada. Que reconeguin els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes.
2ª Lectura (2C 5,14-17): Germans, l'amor que el Crist ens té ens obliga: hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat. Per això nosaltres, des d'ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou.
Versicle abans de l'Evangeli (Lc 7,16): Al·leluia. Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mc 4,35-41): Un dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?». Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».

«Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?»

Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui —en aquests temps de «gran temporal»— ens veiem interpel·lats per l'Evangeli. La humanitat ha viscut drames que, com onades violentes, s'han precipitat sobre homes i pobles sencers, particularment durant el segle XX i l'albada del XXI. I, a vegades, ens brolla de l'ànima preguntar-li: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?» (Mc 4,38); si Vós veritablement existiu, si Vós sou Pare, per què aquests esdeveniments?

Davant del record dels horrors dels camps de concentració de la II Guerra Mundial, el Papa Benet es pregunta: «¿On era Déu en aquells dies? ¿Per què romangué en silenci? ¿Com pogué tolerar aquest excés de destrucció?». Una pregunta que Israel, ja en l'Antic Testament, es feia: «Per què dorms? ¿(...) Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Sl 44,24-25).

Déu no respondrà aquestes preguntes: a Ell li podem demanar tot menys el perquè de les coses; no tenim dret a passar-li comptes. En realitat, Déu hi és i hi és tot parlant; som nosaltres els qui no hi som [en la seva presència] i, per tant, no oïm la seva veu: «Nosaltres —diu Benet XVI— no podem escrutar el secret de Déu. Solament hi veiem fragments i ens equivoquem si volem fer-nos jutges de Déu i de la història. En aquest cas, no estaríem defenent l'home, sinó que contribuírem només a la seva destrucció».

En efecte, el problema no és que Déu no existeixi o que no hi sigui, sinó que els homes visquem com si Déu no existís. Heus aquí la resposta de Déu: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Això diu Jesús als apòstols, i el mateix li digué a santa Faustina Kowalska: «Filla meva, no tinguis por de res, Jo sempre sóc amb tu, tot i que sembli que no hi sóc».

Fem el propòsit de no preguntar-li més, i, en lloc d'això, comprometem-nos a pregar i respectar la seva voluntat i..., aleshores hi haurà menys drames... i, astorats, exclamarem: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?» (Mc 4,41). —Jesús, en Vós confio!

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «En els moments d’inquietud, no us deixeu vèncer per l’onatge. No obstant, si bufa el vent, si s’esvaloten les passions de la nostra ànima, no desesperem: despertem el Crist perquè puguem navegar amb bonança i arribar al port de la pàtria» (Sant Agustí)

  • «Quan en aquesta barca hi puja Jesús, el clima immediatament canvia: tots se senten units en la fe en Ell. La fe ens dóna la seguretat de la presència de Jesús, sempre al nostre costat, de la seva mà que ens aferra per a sostreure’ns dels perills» (Francesc)

  • «(...) ‘Així com el Crist va dur a terme l’obra de la redempció enmig de la pobresa i la persecució, també l’Església és invitada a seguir aquest mateix camí per tal de comunicar als homes els fruits de la salvació (Concili Vaticà II)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 853)