Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Llavors el Senyor digué a Moisès: «Estén la mà cap al mar: que se'n tornin les aigües i cobreixin els egipcis, els seus carros i els guerrers». Moisès estengué la mà cap al mar i de bon matí, quan el mar se'n tornava al seu lloc de sempre, es trobà amb els egipcis que fugien, i el Senyor precipità els egipcis al mig del mar. Les aigües que se'n tornaven cobriren els carros amb els seus guerrers. De totes les tropes del Faraó que havien penetrat darrere els israelites en el llit de la mar no en quedà ni un sol home. Però els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar, amb l'aigua com una muralla a dreta i esquerra. Aquell dia el Senyor salvà Israel de les mans del egipcis, i els israelites veieren els egipcis morts a la platja. Quan els israelites veieren la gran gesta que el Senyor havia obrat contra Egipte, tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor i cregueren en ell i en el seu servent Moisès. Llavors Moisès i els israelites entonaren aquest càntic en honor del Senyor:
Però bufa el vostre alè, i la mar els cobreix, s'enfonsen com plom dins l'aigua impetuosa. Heu estès només la mà, i els ha engolit la terra.
Feu entrar el vostre poble a la muntanya, planteu-lo a la vostra heretat, al lloc on heu posat el vostre tron, al santuari que han construït les vostres mans.
«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és (...) la meva mare»
P. Pere SUÑER i Puig SJ (Barcelona, Espanya)Avui, l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús. Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és així. El que Jesús vol deixar clar aquí és que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu: «Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: ‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara estava predicant lluny de casa.
Però, ¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això, sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu en l'esperit per l'obediència, i només després la va concebre en el seu si per l'Encarnació.
Amb altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra santedat. Maria és santíssima i, per tant, és estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «[Ell] ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos, santificar-nos.
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«Qualsevol cosa que em doni la mà del meu Senyor l’acceptaré amb alegria, submissió i amor. La teva santa voluntat és la meva quietud. En ella hi rau tota la meva santedat, i tota la meva salvació eterna, ja que complir la voluntat de Déu és la glòria més gran» (Santa Faustina Kowalska)
«Hem d’aprendre a confiar més en la divina Providència, i demanar-li a Déu la força per sortir de nosaltres mateixos i adequar la nostra voluntat a la seva» (Benet XVI)
«Esdevenir deixeble de Jesús és acceptar la invitació de pertànyer a la família de Déu, de viure en conformitat amb la seva manera de viure: ‘Aquell qui faci la voluntat del meu Pare del cel, aquest m’és germà i germana i mare’ (Mt 12,49) (...)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.233)
