Avui, el Senyor ens sorprèn fent “publicitat” de si mateix. No és la meva intenció “escandalitzar” ningú amb aquesta afirmació. És la nostra publicitat terrenal el que empetiteix les coses grans i sobrenaturals. És el prometre, per exemple, que dins d'unes setmanes una persona grassa podrà perdre almenys cinc o sis quilos usant un determinat “producte-trampa” (o altres promeses miraculoses per l'estil) el que ens fa mirar la publicitat amb ulls de sospita. Però, quan un té un “producte” garantit al cent per cent, y —com el cas del Senyor— no ven res a canvi de diners, sinó que solament ens demana que el creguem tot prenent-lo com a guia i model d'un precís estil de vida, aleshores aquesta “publicitat” no ens ha de sorprendre i ens semblarà la més lícita del món. ¿No ha estat Jesús el més gran “publicista” en dir-nos de si mateix «Jo soc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6)?

Avui afirma que «qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix» és prudent, i «és semblant a un home que, edificant una casa, excavà i posà el fonament sobre la roca» (Lc 6,47-48), de manera que obté una construcció sòlida i ferma, capaç d'afrontar els cops del mal temps. Si, pel contrari, qui edifica no té aquesta prudència, finirà per trobar-se davant d'un munt de pedres derruïdes, i, si ell mateix era a l'interior de la casa en el moment del xoc de la pluja, podrà perdre no solament la casa, sinó a més la seva pròpia vida.

No n'hi ha prou, però, amb apropar-se a Jesús, sinó que cal escoltar amb la màxima atenció els seus ensenyaments i, sobretot, posar-los en pràctica, perquè fins i tot el curiós s'apropa a Ell, i també l'heretge, l'estudiós d'història o de filologia... Però serà solament apropant-nos i, per damunt de tot, practicant la doctrina de Jesús com aixecarem l'edifici de la santedat cristiana, per a l'exemple dels fidels pelegrins i per a la glòria de l'Església celestial.