Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar.

L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades pecarà contra mi el meu germà, i el perdonaré? ¿Fins a set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «agarrant-lo l’ofegava, dient: “Torna el que deus!”» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament.

Comptat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Compadit el senyor d’aquell servent, el deixà anar i li condonà el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran.

Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Es prosternà, i li deia: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré tot”. Però compadit el senyor d’aquell servent...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «perquè amb la mesura amb què mesureu, sereu tornats a mesurar».