Avui, diumenge Laetare (“Alegreu-vos), quart de Quaresma, escoltem novament aquest fragment entranyable de l'Evangeli segons sant Lluc, en el que Jesús justifica la seva pràctica inaudita de perdonar els pecats i recobrar els homes per a Déu.

Sempre m'he preguntat si la majoria de la gent entenia bé l'expressió “el fill pròdig” amb la qual hom designa aquesta paràbola. Jo crec que hauríem de rebatejar-la amb el nom de la paràbola del “Pare prodigiós”.

Efectivament, el Pare de la paràbola —que es commou veient que torna aquell fill malmès pel pecat— és una icona del Pare del Cel reflectida en el rostre del Crist: «Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà» (Lc 15,20). Jesús ens dóna a entendre ben clarament que tot home, àdhuc el més pecador, és per a Déu una realitat molt important que no vol perdre de cap manera; i que Ell sempre està disposat a concedir-nos amb un goig inefable el seu perdó (fins el punt de no estalviar la vida del seu Fill).

Aquest diumenge té un caire de joia serena i, per això, es designa com el diumenge “alegreu-vos”, paraules amb què inicia l'antífona d'entrada de la Missa d'avui: «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu». Déu s'ha compadit de l'home perdut i extraviat, i li ha manifestat en Jesucrist —mort i ressuscitat— la seva misericòrdia.

San Joan Pau II deia en la seva encíclica Dives in misericordia que l'amor de Déu, en una història ferida pel pecat, ha esdevingut misericòrdia, compassió. La Passió de Jesús és la mesura d'aquesta misericòrdia. Així entendrem que la més gran alegria que donem a Déu és potser deixar-nos perdonar presentant a la seva misericòrdia la nostra misèria, el nostre pecat. A les portes de la Pasqua acudim de bon grat al sagrament de la penitència, a la font de la divina misericòrdia: donarem a Déu una gran alegria, quedarem plens de pau i serem més misericordiosos amb els altres. Mai és tard per aixecar-nos i tornar al Pare que ens estima!