Avui, Jesús crida; crida com qui diu paraules que han de ser escoltades clarament per tots. El seu crit sintetitza la seva missió salvadora, ja que no ha vingut a «jutjar el món, sinó a salvar el món» (Jn 12,47), però no per si mateix sinó en nom del «qui m’ha enviat, el Pare; ell m’ha donat manament sobre què diré i de què parlaré» (Jn 12,49).

Encara no fa un mes que celebràvem el Tridu Pasqual: ben present estigué el Pare en l'hora extrema, l'hora de la Creu! Com va escriure sant Joan Pau II, «Jesús, aclaparat per la previsió de la prova que li espera, sol davant Déu, l'invoca amb la seva habitual i tendra expressió de confiança: ‘Abbá, Pare’». Durant les següents hores, es fa palès l'estret diàleg del Fill amb el Pare: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34); «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46).

La importància d'aquesta obra del Pare i del seu enviat, es mereix la resposta personal de qui l'escolta. Aquesta resposta és el creure, és a dir, la fe (cf. Jn 12,44); fe que ens dóna —pel mateix Jesús— la llum per a no continuar en les tenebres. Al contrari, els qui rebutgen tots aquests dons i manifestacions, i no serven aquestes paraules «ja té qui el jutgi: la paraula que he parlat» (Jn 12,48).

Acceptar Jesús, doncs, és creure, veure, escoltar el Pare, no romandre en les tenebres, obeir el manament de vida eterna. Ens resulta força adient l'amonestació de sant Joan de la Creu: «[El Pare] ens ho parlà tot alhora i d'una sola vegada per aquesta sola Paraula (...). Per la qual cosa, el fet que ara volguessis preguntar a Déu, o pretendre alguna visió o revelació, no solament seria una niciesa, sinó que faria greuge a Déu, en no posar els ulls totalment en el Crist, bo i evitant voler cap altra cosa o novetat».