Avui, considerem que “veure Jesús” i seguir-lo requereix tenir una obediència madura que ens permeti escoltar i ser responsables (capaços-de-respondre). I això només és possible en les persones que veritablement s’han alliberat dels capricis infantils i de les passions: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a ell mateix i prengui la seva creu i em segueixi» (Mt 16,24). Escoltar i respondre a la crida de Déu en les nostres vides quotidianes significa ser capaços d’oblidar-nos de nosaltres mateixos i de servir els altres. Només l’amor fa factible aquest “risc” (cf. Heb 5,8-9).

Buda diu que «per a viure una vida de pura entrega un no ha de considerar res com a propi tot i viure enmig de l’abundor». Un exemple és la vida familiar on els pares es lliuren totalment i generosa al benestar familiar, potser fins el punt d’oblidar-se d’ells mateixos. Ells procuren actuar així per tal que els seus fills estiguin ben preparats per a tenir un millor futur. Si és així, a més, la família serà una i unida.

Tenim centenars d’exemples commovedors de professors, metges, agents socials, persones consagrades i sants. El Papa Francesc ens empeny a “veure” Jesús en la nostra vida corrent, ja que «encara que la vida d’una persona es mogui en un terreny ple d’espines i malesa, hi ha sempre un espai en el qual la bona llavor pot créixer. Heu de confiar en Déu!».

Un gra de blat pot alliberar tota la seva vitalitat només quan es trenca i mor, com Jesús, el qual morint mostrà tot el seu amor donant la vida. L’exemple del gra de blat és la vida mateixa de Jesús i de cada deixeble que el serveix, que dóna testimoni d’Ell i que té vida en Ell: «El qui perdi la seva vida per causa de mi, la trobarà» (Mt 16,25). Amén!

Avui contemplem Pere —figura senyera i gran testimoni i mestre de la fe— també com a home de carn i ossos, amb virtuts i febleses, com cadascú de nosaltres. Hem d'agrair als evangelistes que ens hagin presentat la personalitat dels primers seguidors de Jesús amb realisme. Pere, que fa una excel·lent confessió de fe —com veiem en l'Evangeli del Diumenge XXI— i mereix un gran elogi per part de Jesús i la promesa de l'autoritat màxima dins de l'Església (cf. Mt 16,16-19), rep també del Mestre una severa amonestació, perquè en el camí de la fe encara li queda molt per aprendre: «Ves-te’n del meu davant, Satanàs! M’ets escàndol, perquè no trobes el gust de les coses de Déu sinó de les dels homes» (Mt 16,23).

Escoltar l'amonestació de Jesús a Pere és un bon motiu per a fer un examen de consciència sobre el nostre ésser cristià. ¿Som de debò fidels a l'ensenyament de Jesucrist, fins al punt de pensar realment com Déu, o més aviat ens emmotllem a la manera de pensar i als criteris d'aquest món? Al llarg de la història, els fills de l'Església hem caigut en la temptació de pensar segons el món, de recolzar-nos en les riqueses materials, de buscar amb afany el poder polític o el prestigi social; i de vegades ens mouen més els interessos mundans que no pas l'esperit de l'Evangeli. Davant d'aquests fets, se'ns torna a plantejar la pregunta: «Què en treu, doncs, l’home si guanya el món enter, però perd la seva vida?» (Mt 16,26).

Després d'haver posat les coses en clar, Jesús ens ensenya què vol dir pensar com Déu: estimar, amb tot el que això comporta de renúncia en bé del proïsme. Per això, el seguiment del Crist passa per la creu. És un seguiment entranyable, perquè «amb la presència d'un amic i capità tan bo com Crist Jesús, que s'ha posat a l'avançada en els patiments, es pot sofrir tot: és ajut i encoratja; no falla mai, és un veritable amic» (Santa Teresa d'Àvila). I..., quan la creu és signe de l'amor sincer, aleshores es converteix en lluminosa i en signe de salvació.