Avui dia encara ens resulta sorprenent comprovar com aquells pescadors foren capaços de deixar llur treball, llurs famílies, i seguir Jesús («Deixant-ho tot, el seguiren»: Lc 5,11), precisament quan Ell es manifesta davant d'ells com un col·laborador excepcional per al negoci que els proporciona el sosteniment. Si Jesús de Natzaret ens fes la proposta a nosaltres, en el nostre segle XXI..., ¿tindríem el coratge d'aquells homes?; ¿seríem capaços d'intuir quin és el veritable guany?

Els cristians creiem que Crist és etern present; per tant, aquest Crist que està ressuscitat ens demana, no ja a Pere, Joan, o Jaume, sinó a Jordi, Josep Manel, Paula, a tots i cadascú dels qui el confessem com el Senyor, repeteixo, ens demana des del text de Lluc que l'acollim a la barca de la nostra vida, perquè vol descansar junt a nosaltres; ens demana que el deixem servir-se de nosaltres, que li permetem mostrar cap a on vol orientar la nostra existència per tal de ser fecunds enmig d'una societat cada cop més allunyada i necessitada de la Bona Nova. La proposta és atraient, solament ens manca saber i voler desempallegar-nos de les nostres pors, dels nostres “què diran” i posar rumb envers aigües més profundes, o el que és el mateix, cap a horitzons més llunyans que aquells que constrenyen la nostra mediocre quotidianitat d'angoixes i desànims. «El qui ensopega en el camí, per poca cosa que avanci, s'apropa una mica al terme; qui corre fora d'ell, com més corre més s'allunya del terme» (Sant Tomàs d'Aquino).

«Duc in altum»; «Guia mar endins» (Lc 5,4): procurem no restar en les costes d'un món que viu mirant-se el melic! La nostra navegació pels mars de la vida ens ha de conduir fins a fer port a la terra promesa, final de la nostra singladura en aquest Cel esperat, que és regal del Pare, però indivisiblement, també treball de l'home —teu, meu— al servei dels altres en la barca de l'Església. Crist coneix bé els caladors, de nosaltres depèn: o en el nostre port de l'egoisme, o envers els seus horitzons.