Avui, Jesús ens mostra el rei (el Pare), tot convidant —per mitjà dels seus “servents” (els profetes), al banquet de l'aliança del seu Fill amb la humanitat (la salvació). Primer ho va fer amb Israel, «però [ells] no volien venir» (Mt 22,3). Davant la negativa, el Pare no deixa d'insistir: «Mireu que he preparat el meu banquet (...), i totes les coses preparades. Veniu a les bodes!» (v. 4). Però aquest desfavor, d'escarni i mort dels servents, suscita l'enviament de les tropes, la mort d'aquells homicides i la crema de la “seva” ciutat (cf. Mt 22,6-7): Jerusalem.

Així, per altres “servents” (apòstols) —enviats a anar per «les cruïlles dels camins» (Mt 22,9): «Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los...», dirà més tard el Senyor Jesús a Mt 28,19— fórem convidats nosaltres, la resta de la humanitat, és a dir, «tots els que trobaren, dolents i bons; i es van omplir les noces de comensals» (Mt 22,10): l'Església. Tot i així, la qüestió no és solament estar a la sala de les noces per la invitació, sinó que la cosa té molta relació també amb la dignitat amb què s'hi és («vestit de noces», cf. v. 12). Sant Jeroni comentà al respecte: «Les vestimentes de festa són els preceptes del Senyor i les obres acomplertes segons la Llei i l'Evangeli, que són els vestits del nou home». És a dir, les obres de la caritat amb què cal acompanyar la fe.

Sabem que la Mare Teresa, totes les nits, sortia als carrers de Calcuta a recollir moribunds per tal de donar-los, amb amor, un bon morir: nets, ben acollits i, si era possible, batejats. Una vegada comentà: «No tinc por de morir, perquè quan sigui davant del Pare, hi haurà tants de pobres que li vaig lliurar amb el vestit de noces, que sabran defensar-me». Benaurada ella! —Aprenguem nosaltres la lliçó.