Avui, se'ns convida a reflexionar sobre la fi de l'existència; es tracta d'un advertiment del Bon Déu sobre el nostre fi últim; així, doncs, no juguem amb la vida. «Aleshores el regne dels cels es podrà comparar a deu verges, les quals, havent pres les seves llànties, sortiren a rebre l’espòs» (Mt 25,1). La fi de cada persona dependrà del camí que hagi escollit; la mort és conseqüència de la vida –assenyada o desassenyada– que hom hagi dut en aquest món. Les noies desassenyades són les que, havent escoltat el missatge de Jesús, no l'han posat en pràctica. Les noies assenyades són les que ho han traduït a la vida, i per això entren al banquet del Regne.

La paràbola és un toc d'atenció molt seriós. «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l’hora» (Mt 25,13) No deixeu mai que s'apagui la torxa de la fe, perquè qualsevol moment pot ser el darrer. El Regne ja és aquí. Enceneu les torxes amb l'oli de la fe, de la fraternitat i de la caritat mútua. Plens de llum, els nostres cors ens permetran viure l'alegria autèntica ja ara i aquí. Els qui viuen prop nostre també es veuran il·luminats i coneixeran el goig de la presència de l'Espòs esperat. Jesús ens demana que no ens manqui mai aquest oli a les nostres torxes.

Per això, quan el Concili Vaticà II, que escull a la Bíblia les imatges de l'Església, es refereix a aquesta comparança de l'espòs i l'esposa, i pronuncia aquesta paraules: «L'Església és descrita també com a esposa immaculada de l'Anyell immaculat, estimada pel Crist i a la qual s'ha entregat a fi de santificar-la, l'ha unida a Ell en un pacte indissoluble, l'alimenta i en té cura incessantment. A ella, lliure de tota taca, la va voler unida a Ell mateix i sotmesa per l'amor i la fidelitat».