Avui, Crist ens adreça el seu crit enèrgic, sense dubtes i amb autoritat: «Calla i surt d’ell!» (Mc 1,25). Ho diu als esperits malignes que viuen en nosaltres i que no ens deixen ser lliures, tal i com Déu ens ha creat i desitjat.

Si us hi heu fixat, els fundadors d'ordes religioses, la primera norma que posen quan estableixen la vida comunitària, és la del silenci: una casa on s'hi hagi de pregar, hi ha de regnar el silenci i la contemplació. Com recita l'adagi: «El bé no fa soroll; el soroll no fa bé». Per això, Crist ordena a aquell esperit maligne que calli, perquè la seva obligació és rendir-se davant el qui és la Paraula, que «es feu carn, i habità entre nosaltres» (Jn 1,14).

És cert, però, que amb l'admiració que sentim davant del Senyor, s'hi pot barrejar també un sentiment de suficiència, de tal manera que arribem a pensar, com sant Agustí deia en les seves pròpies confessions: «Senyor, feu-me cast, però encara no». I és que la temptació és de deixar per més tard la pròpia conversió, perquè ara no encaixa amb els propis plans personals.

La crida al seguiment radical de Jesucrist és per l'ara i aquí, per a fer possible el seu Regne, que s'obre pas amb dificultat entre nosaltres. Ell coneix la nostra tebior, sap que no ens gastem decididament en l'opció per l'Evangeli, sinó que volem contemporitzar, anar tirant, anar vivint, sense estridències y sense pressa.

El mal no pot conviure amb el bé. La vida santa no permet el pecat. «Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o bé tindrà aversió a l’un i estimarà l’altre, o s’adherirà a l’un i menysprearà l’altre» (Mt 6,24), diu el Crist. Aixopluguem-nos en l'arbre sant de la Creu i que la seva ombra es projecti sobre la nostra vida, i deixem que sigui Ell qui ens conforti, ens faci entendre el perquè de la nostra existència i ens doni una vida digna dels Fills de Déu.