Avui se'ns ofereix davant els ulls del cos —millor encara, davant dels “ulls interiors”, il·luminats per la fe— la figura del Crist que, tot just mort en Creu, tingué el costat obert pel cop de la llançada infligida pel centurió. «A l’instant en sortí sang i aigua» (Jn 19,34). Espectacle angoixós i, alhora, eloqüentíssim! No hi ha ni el més mínim espai per a sostenir la tesi d'algun que afirma una mort aparent: Jesús és certament mort al 100%. És més, aquella misteriosa “aigua”, que no hauria de sortir d'un cos sa, normal, ens indica, segons la ciència mèdica moderna, que el Crist deuria haver mort a causa d'un infart o, com ho deien els nostres avantpassats, amb el cor rebentat. Només en aquest cas hom verifica la separació del sèrum dels glòbuls rojos. Això explicaria aquell anòmal “sang i aigua”.

Crist, per tant, és mort veritablement, i és mort sigui a causa dels nostres pecats, sigui pel seu més viu i principal desig: poder cancel·lar els nostres pecats. «Amb la meva mort he vençut la mort i he exalçat l'home a la sublimitat del cel» (Melitó de Sardis). Déu, que ha mantingut la promesa de ressuscitar el seu Fill, mantindrà també la segona promesa: ens ressuscitarà també a nosaltres i ens enlairarà a la seva pròpia dreta. Posa, però, una condició mínima: creure en Ell i deixar-se salvar per Ell. Déu no imposa a ningú el seu amor en detriment de la humana llibertat.

En fi, sobre aquell Home que ha patit la llançada en el seu cor, «miraran vers aquell que traspassaren» (Jn 19,37), en dóna confirmació també l'Apocalipsi: «Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar» (Ap 1,7). Aquesta és una sagrada exigència de la divina justícia: a la fi, també aquells que l'han refusat obstinadament, l'hauran de reconèixer. Fins i tot, el tirà autoidòlatra, l'assassí despietat, l'ateu superb..., tots, sense excepció s'hauran d'agenollar-se davant d'Ell, tot reconeixent-lo com el ver, únic Déu. ¿No és millor, aleshores, ser-li des d'ara amics?