Avui continua Jesús comentant-nos els Manaments. Els israelites tenien un gran respecte al nom de Déu, una veneració sagrada, perquè sabien que el nom es refereix a la persona, i Déu mereix tot respecte, tot honor i tota glòria, de pensament, paraula i obra. Per això —tenint present que jurar és posar Déu com a testimoni de la veritat del que diem— la Llei els manava: «No perjuraràs (...), compliràs amb el Senyor els teus juraments» (Mt 5,33). Però Jesús ve a perfeccionar la Llei (i, per tant, a perfeccionar-nos a nosaltres seguint la Llei), i fa un pas més: «No jureu de cap manera, ni pel cel (...) ni per la terra (...)» (Mt 5,34). No és que jurar, en si mateix, sigui dolent, però calen unes condicions per tal que el jurament sigui lícit, com ara que hi hagi una causa justa, greu, seriosa (un judici, per exemple), i que el que es jura sigui veritat i bo.

Però el Senyor ens diu encara més: «Que el vostre llenguatge sigui: “Sí, sí”, “No, no”» (Mt 5,37). És a dir, ens convida a viure la veracitat en tota ocasió, a conformar el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres a la veritat. I la veritat, què és? És la gran pregunta, que ja veiem formulada en l'Evangeli per boca de Pilat, en el judici contra Jesús, i a la que tants pensadors al llarg dels temps han procurat donar resposta. Déu és la Veritat. El qui viu agradant Déu, complint els seus Manaments, viu en la Veritat. Diu el Sant Rector d'Ars: «La raó de què tan pocs cristians obrin amb l'exclusiva intenció d'agradar a Déu és perquè la major part d'ells es troben sotmesos a la més espantosa ignorància. Déu meu, quantes bones obres es perden per al Cel!». Cal reflexionar-hi.

Cal que ens formem, que llegim l'Evangeli i el Catecisme. Després, viure segons el que hi hem après.